BLOCAIRES

 

EN FORMEN PART:

 

Ester

ester

Sóc l’Ester i no he tingut mai l’esperit rebel o indomable ni he estat un desastre, jo només estava malalta. Des que vaig començar el tractament porto les regnes de la meva vida, tinc parella estable, família que per fi compta amb mi i un entorn on em bellugo amb comoditat. Des d’aquí voldria mostrar-te episodis viscuts durant el meu trastorn de conducta alimentària  amb l’única finalitat de poder-te transmetre que la teva por d’ara, era la meva i que viure no fa mal.

 

Clara

clara 2He aquí a una chica soñadora, alocada, cariñosa, activa y muy, muy curiosa, que ha renacido a fuerza de repetirse, poco a poco, que vale mucho más de lo que piensa. Y que algún día se daría cuenta. Hoy, con 25 años y el relato de una anorexia nerviosa en la mochila, no deseo más que aprender y disfrutar de todo lo que siento que la vida me tiene reservado. Y, cómo no, compartir mi experiencia es una de esas cosas. Fíate de mí cuando te digo que tú, si, tú, vales mucho más de lo que piensas, y confía en que llegará el día, antes o después, en que te des cuenta.

 

Verònica

Sóc la Verònica, tinc 42 anys i sóc totes les coses que creia impossible anys enrere: mare de 3 fills, companya de la meva parella, propera a la família i estimada pels amics. Un cop vaig entendre qveronicaue aquesta malaltia es nodria de la meva baixa autoestima, aïllament i culpa, vaig triar desafiar-la i donar-li tot allò que la feia més feble.

I encara de vegades se m’acosta, amenaçadora. Però es resigna i marxa perquè sap que he triat una vida lliure i plena. Endavant, tu també pots.

 

Marilena

MarilenaHa sido una lucha injusta que duró nueve años, pero mi aventura fue la razón para que me diera una segunda oportunidad a mí misma. Fue la razón para que renaciera, para que amara la vida de nuevo, para que me conociera mejor y para que me gustara. Fue la razón para que mi sensibilidad se convirtiera en mi mayor fuerza.

 

 

VAN FORMAR-NE PART…

 

mª Angels

Mª Angels

Hola, sóc la Mª Àngels! Una noia de 42 anys que als 15, sense saber ni com ni per què va caure en un trastorn alimentari. El diagnòstic i l’acceptació de la malaltia van arribar molt més tard, quan l’adolescència era molt enrere. Posar-me en tractament ha estat la meva salvació i cada dia em dono gràcies per la meva força i valentia. Poc a poc, t’explicaré la meva experiència…i si vols, caminarem.

 

 

foto GlòriaGlòria

Soc la Gloria tinc 38 anys  i fa uns quants anys vaig patir un trastorn de la conducta alimentaria. Van ser uns moments durs no nomes per mi si no també per la meva família, la malaltia va entrar a casa i la vam patir tots. Per sort vaig tenir una combinació perfecte per poder recuperar-me, les meves ganes, l’enteniment i suport dels que m’estimen i el procés terapèutic, gracies a tot això vaig poder triar i vaig triar ser feliç. T’explicaré moments de la meva historia i espero que et serveixin per poder triar.

 

lauraLaura

25 anys. Tossuda. Rondinaire. Familiar. Nerviosa. Dormilega. Carinyosa. Culer. I ex-anorèxica. Sempre he volgut ajudar a persones que es troben en la mateixa situació en que estava jo i desitjo que trobis en aquest blog i en totes nosaltres l’empemta que necessites. Perque, creu-me, tot és possible. Ah, sóc la Laura. I tu?

 

celia -fotoCèlia

Què vols, a mi, el procés de superar un trastorn alimentari em va ensenyar a estimar-me i a deixar-me estimar. Però pel camí més llarg, dels 14 als 32 amb alts i baixos, volent sortir-me’n tota sola… error! Sé que és una experiència dura, i també que té sortida. Vull compartir amb tú alguns bocins de vida que potser et ressonin; simplement et vull acompanyar. Soc la Cèlia.

 

 

maria

Maria

La meva anorèxia és un testimoni de superació personal i per això vaig decidir-me a relatar-ho al llibre que vaig publicar (www.lamevaanorexia.cat) amb tan sols vint anys.

Sóc del parer que l’aprenentatge que va comportar l’anorèxia a la meva vida i la de la meva família és una ajuda potencial a les malaltes i familiars que em llegeixin. Per això em poso al seu servei a través d’aquest bloc. Gràcies per permetre-m’ho!

 

Salva

Salva

Se’m fa extrany explicar la vivència que he tingut amb l’anorèxia nerviosa, primer perquè no m’és fàcil obrir una part de la meva vida que feia anys que estava tancada i exiliada al racó més fosc de la meva memòria sino també pel fet de ser home. La bulímia i l’anorèxia són malalties incompreses i infravalorades per qui no ho ha viscut d’aprop, s’acostumen a associar a simples conflictes d’imatge i rebeldía adolescent, sempre lligat a formes d’expressió femenina.

L’anorèxia no hi entén de gènere, ni d’edat ni condició social. La malaltía ens fa iguals i sincers, expressa el que més intentem amagar i negar de nosaltres mateixos. És un mecanisme que forma part de nosaltres, que si en sabem treure profit ens permet evolucionar i sanar un passat que en algún moment era insuperable.Mica en mica, si ho voleu, podem anar desgranant quin és el procès que utilitza la malaltía per fer-nos més forts, més sòlids, més autèntics.

12 comentaris a l'entrada: BLOCAIRES

  1. Roxy diu:

    Hola! He estat fent una ullada al vostre bloc i em sembla impressionant!! El meu treball de recerca és sobre els trastorns alimentaris. M’agradaria molt fer algunes preguntes a alguna persona que hagi passat per això. Seria totalment anònim i m’ajudaria molt en la meva part pràctica.
    Espero no molestar a ningú amb la meva petició!

    • Bona tarda,

      No sé ben bé si és aquest l’objectiu del bloc, però si vols passar un dia per l’ ACAB podem parlar una estona.
      Com a afectada no tinc cap inconvenient de parlar amb qui sigui i pugui mostrar interès, ans al cotrari!

      Ester

  2. MARTA diu:

    Hola;
    Tinc 43 anys i molta vergonya de no saber si el què em passa es una problema de transtorn alimentari l’únic que sé es que no aconsegueixo mai veure alguna cosa bona quan em miro al mirall i que estic molt molt molt cansada. No se si odio menjar o si m’encanta o si m’he de sentir culpable si menjo… i el què menjo… i si em peso i si no i si compro segons què i si m’ho mereixo……. UF!
    Com ho puc saber?,,, Que puc fer… Vull ser feliç i no pensar mes.
    Des de la meva vergonya i por, gracies per llegar les meves quatre ratlles.
    Marta.

    • Hola Marta,
      El que sents i el que et passa és més normal del que et penses, és el que ens ha passat a totes quan ens adonem que el que necessitem per damunt de tot és recobrar la pau i viure amb honestedat amb nosaltres mateixes: quelcom molt semblant a la felicitat que tant enyores. És normal, insisteixo, que els dubtes, la por i la vergonya et frenin per prendre la determinació de donar el pas per posar-te en marxa. A l’ACAB parlem el mateix idioma que tú i, si vols, podem quedar un dia i comentem què et preocupa, com pots esbrinar d’on surt tota la teva angoixa i, en definitva que puguis prendre empenta per arrencar amb la teva vida. Jo, vaig començar el tractament a la teva edat, als 43 anys i et puc assegurar que ara mateix la normalitat és el premi obtingut a un primer pas similar al que tu has donat.

      Ester.

  3. ESTRELLA diu:

    Gràcies per compartir aquest espai de llum quan persones com jo es troben encara submergides en la foscor del bitxo, la toca pilotes, el trastorn, o com hagis triat dir-li.
    Una abraçada a tot@s!!!

  4. Una noia en procès diu:

    No sóc major d’edat, però vull comentar, tinc dret! Només vull donar les gràcies a aquest blog i les seves escriptores, no és pas cap delicte que jo sàpiga.
    Porto anys amb un trastorn de l’alimentació, la gent ho anomena anorèxia nerviosa, però jo l’he batejada amb el nom de “la toca pilotes”. Fins ara tots els blogs d’internet que he trobat han sigut “princesas de cristal”, per si no ho sabeu són pàgines anomenades pro-ana i pro-mia on reforcen els trastorns alimentaris, et conviden a entrar en aquest “fantàstic” món i et donen consells per caure més avall el més ràpid possible… perdoneu-me però quan ho vaig veure no sabia si plorar, denunciar o trencar la pantalla de l’ordinador. Estem en una societat on aquests trastorns són “tonteries de nenes pijes y perfeccionistes, res important”, així ens han criat i així es seguiran criant generació rere generació si no s’atura.
    Bueno, m’estic enrotllant més que la meva professora d’història i com no em vull fer pesada arribaré on volia arribar.
    Gràcies, per fer un blog on es demostri de veritat tot el que suposa tindre un TCA i on s’expliquin vivències, superacions i lluita.

    • Hola,
      Gràcies per comentar, ens motiva a seguir escribint. No és fàcil. Cada frase, cada paraula és despullar-se davant “una noia en procés” que mira la pantalla en silenci…ara sabem que hi ets!
      “el Bitxo” “l’alien” “el monstre” i ara tambè “la toca pilotes”, molt bo!, són els noms de l’enemiga, quan deixa de ser l’al.liada.
      Quan sóc capaç de traïr-la, és perquè m’he al.liat amb mi mateixa, m’estic defensant, m’estic estimant. No dubtis que aquesta és única manera de vèncer-la.
      Molta força!

  5. Tina diu:

    Hola noies!
    Acabo de veure la presentació d’aquest nou espai i volia donar-vos la benvinguda en el món internàutic en positiu, ja que aquests espais són escencials i importants per donar un altre punt de vista a aquests trastorns!

    Jo personalment també formo part d’una altra plataforma de blogs de la Fundació ABB i també us animo a passar-vos-hi i participar amb nosaltres per tal que poguem compartir encara amb més gent!

    Per l’experiència que tenim nosaltres, és que hi entra molta gent cada dia als blogs, però molt poqueta gent s’anima a escriure… No us desanimeu! La feina que feu val la pena i arriba molt!

    Ánims!

    http://www.1espejo1000ventanas.com

    • Hola Tina,
      Dir-te que sabem que des de “1 espejo 1000 ventanas” feu una gran feina, sou uns grans referents per nosaltres.
      Gràcies per les recomanacions.
      Esperem que encara que sigui des del silenci, moltes persones puguin trobar en aquests espais l’energia per començar el canvi.
      Molt bona feina!

      • Tina diu:

        Hola de nou!
        No subteu que així serà… Sòn grans iniciatives de prevenció terciaria que com molt bé dieu, “des del silenci” calen molt a dins de les persones que ens llegeixen!

        Endavant i nosaltres també us esperem per les nostres finestres que anem obrint i poc a poc anem sumant amb més i més col·laboracions!

        Que tingueu un feliç dijous!

  6. Montse Pastor diu:

    Vull donar-vos primer de tot l’enhorabona a totes…heu estat fortes i heu sortit endavant. Pero per damunt de tot gracies pel be que feu escrivint les vostres experiencies en aquest blog.

    Una abraçada ben forta!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

By submitting this form, you accept the Mollom privacy policy.