Confinament

Jo no sé si confinar-se significa per la resta del món el que significa per a mi. De fet, tampoc sabia el que significava per a mi fins que comencen a passar els dies, i si bé representa una oportunitat per baixar revolucions i centrar-nos en el que és important, no puc escapar a la temptació del cercle viciós de buscar-me les pessigolles.

Quan el soroll dels humans i la ciutat s’aturen comença la meva simfonia, fent la guitza amb retrets que ni tan sols tinc ganes de sentir. Quan la cadència s’ alenteix i la roda quasi es para, a mi em falta temps per esbrinar on és que estic anant i si ja estic fent tard.

Mentrestant, l’aïllament forçós em deixa el regust agredolç de saber que sóc capaç de construir els mateixos murs i guardar la distància amb molta més virulència que un decret.

El pas de les hores i els dies, desdibuixats per un únic escenari, per la manca de rutina i de costums enyorades, converteixen l’acte de nodrir-me en un gest de vegades confós. Confós perquè no puc evitar la meva preferència per tractar els àpats com a activitat funcional que tenen un principi i un final. Però aquí, tancada, connecto textures amb autoestima i digestions amb emocions i sincerament, no en tinc ganes.

Sí, el confinament fa aflorar inseguretats en mi que el ritme frenètic de la vida diària suavitza i apaivaga, però no acceptaria ni un remot apunt que faig passes enrere, que per un moment perdo la batalla. Definitivament no.

El que fàcilment podria ser jutjat com inestable jo l’anomeno dinàmic. Allò que pugui semblar fràgil per a mi és, afortunadament, sensible. Si qüestiono, m’incomodo i així ho expresso, és que puc mirar cap endins sense por i de manera honesta i a això, jo anomeno valentia…

 

Verònica 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor