HI HA UN ÚLTIM DIA DE L’ANORÈXIA?

Saber quin dia és l’aniversari de la teva anorèxia és difícil, però has pensat quin va ser el seu últim dia? El dia que va fugir de tu. I dic fugir perquè l’anorèxia no mor, l’anorèxia es controla. Perquè a vegades retorna aquell regust amarg que et va estar oxidant durant anys.

Jo recordo el dia que l’anorèxia va escapolir-se de mi.

Era mitjans de juny, feia calor, fins i tot em suaven les cuixes, era bon senyal. La mama i jo sèiem a la sala d’espera, teníem hora amb el Carles, el meu psicòleg.

-Blanca?
– Sí – vaig fer jo.
– Ja podeu entrar les dues va dir mirant a la meva mare.

Després de quatre anys recorrent mitja CATALUNYA buscant la solució, tractant-me amb psicòlegs, seguint dietes hipercalòriques, buscant el tractament, buscant qui podia arrancar-me l’anorèxia, semblava que l’havia trobat, era ell, el Carles.

– Blanca, el primer dia que vas entrar per aquesta porta, va ser fa 3 mesos. Encara eres una nena. Tenies 17 anys, amb una cara apagada, sense il•lusió, sense ganes de sentir la vida. I saps qui ets ara? Ara ets tu. Ara ets la Blanca, una noia que ja té els divuit anys que vol enamorar-se de la vida i que el setembre podrà començar la universitat. Perquè vals, perquè has lluitat i perquè si tu vols, has vist que pots. Perquè jo no he fet res, ho has fet tu.

La meva cara, desfigurada, sense assimilar el que estava escoltant, sense saber si seguia asseguda en aquell despatx d’hospital o on era. I les preguntes que em solia fer a cada sessió: Com estava a casa? Com estava a l’escola? Què m’havia fet feliç aquella setmana? Què m’havia fet somriure? … perquè no em preguntava tot això avui?

Els ulls del Carles parlaven per si sols, les ninetes brillaven. Hi va haver un moment de silenci entre tots tres, i tot seguit, va girar-se a l’ordinador, va teclejar unes paraules, va pitjar un botó de la impressora i imprimí un full.
Mirava de reüll a la mama, les dues sabíem que aquell no era el paper de d’ingrés. Agafà un bolígraf blau que tenia entre les tecles del teclat i signà sota el seu nom.

-Blanca, avui et dono l’alta.

Vaig empassar la saliva que tenia a la boca en aquell moment i vaig sentir com em regalimava per l’esòfag.

La mama, va posar-me la mà damunt la meva falda i jo sobre la seva. Tenia els ulls vidriosos, semblava que no pogués parlar i em va estrènyer els dits ben fort.

El Carles s’aixecà de la cadira. No volia que s’apropés a la porta, no volia que l’obrís perquè sabia que seria un adéu per sempre.

-Bé Blanca, et desitjo molta sort pel setembre i que sàpigues que em tens aquí per qualsevol cosa que necessitis.

I sí, finalment, va obrir la porta. Sentia que l’anorèxia es fonia, que fugia, que es quedava allà a l’hospital, que aquell dia no me l’emportaria a casa.

Cordialment, va donar la mà a la meva mare i després a mi. I just abans que s’acabés el passadís, vaig veure com cridava la pròxima pacient. Deixant anar l’alè, vaig donar-li les gràcies per últim cop.

I aquest va ser el dia que l’anorèxia va fugir, el dia que algú havia tornat a confiar en mi.

Blanca

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor