Llesca de pa

Clar que hi penso, forma part de mi. Va a èpoques, èpoques que estic més fluixa i hi penso més que d’altres.
No, casibé mai en parlo. No és un tema que s’expliqui perquè sí, la gent no ho entén. En aquella època, tampoc calia que ho expliqués, se’m notava a la cara, a les cames, a les mans, al somriure, …
Tot i que jo em convencia que estava bé i feia creure als altres que em trobava bé, el fred em penetrava la pell, el mal humor se’m menjava l’alegria i la tristesa m’ofegava en mars de llàgrimes nit rere nit. Però l’anorèxia em feia arrencar l’energia d’on fos per seguir. Aquest era el seu objectiu: fer-me viure sense ser jo.
Puc dir que cada mossegada que faig al pa és una prohibició que la queixelo perquè es desmonti. Perquè no torni aquella vida limitada, sense sortida, que m’havia construït.
I quan el pa ja l’he mastegat i és una pasta ensalivada, me l’empasso i rumio com hagués sigut la meva vida si..? Qui seria ara si …? On seria si m’haguessin deixat estudiar 4t d’ESO als Estats Units? Seria una catalana amb accent americà? Com seria si hagués seguit fent ballet? Estaria ballant a la Royal Dance?
Podria mossegar moltes llesques de pa i no s’acabarien totes les il·lusions que vaig perdre mentre convivia amb l’anorèxia. De totes les que em van restringir i de totes les que em vaig privar.
No vulguis despertar-te cada matí i pensar en tot el que haguessis pogut ser si l’anorèxia no t’hagués atrapat.
Blanca Soler

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor