Quan pateixo

 

 

 

 

 

 

 

 

En aquest fascinant viatge de la vida, hi ha persones que es mouen per la suposada i
relativa raó i d’altres que ho fem guiats per aquell precís punt ben endins l’estómac, en
el que volen papallones quan estic contenta i que s’endureix com una pedra quan
pateixo. El problema ve quan el cap vol imposar seny a aquest instint visceral que mai
enganya. La batalla interna és tant devastadora que fa mal i esgota. Llavors reacciono.

 
I me’n adono que he patit, que ha dolgut. De vegades tant intensament que com
l’animal ferit sols vull anar a un racó, cargolar-me, no moure’m i guarir-me en soledat.
Però el dolor agut no és etern i va esdevenint una estranya melancolia amb la qual faig
les paus i puc conviure. És en aquest punt on tinc dues opcions.

 
Puc passar pàgina i haver viscut una situació difícil a la qual giro l’esquena i m’allunyo.
O també puc prendre consciència d’allò viscut i alliberar una part de mi. Tinc una
teoria: al igual que diuen que els nens creixen quan tenen episodis de febre, les
persones creixem, ens enfortim i engrandim quan passem episodis de dolor.

 
No ignorem les nostres emocions, valorem-les, sentim-les, reconeixem-les. Estem fets
per vibrar, per apassionar-nos amb les petites i les grans coses de la vida. Però també
per afrontar l’adversitat i permetre’ns sentir dolor, que ens fa humans, ens recorda
que estem vius i que no funcionem a mig gas.

 
Fa un temps vaig parlar amb una mare amb dues filles molt joves afectades per
anorèxia. Davant la duresa de la situació, només vaig poder dirigir-me a ella des de la
meva vivència. Recordo escriure-li: algun dia, quan tot això hagi passat i siguin dones, i
potser mares també, gaudiran d’una gran fortalesa desenvolupada durant els anys de
malaltia que ja res ni ningú podrà doblegar-les. I així ho crec sincerament, des de la
meva pròpia incansable fortalesa arrel d’anys de lluita i aprenentatge durant els quals,
finalment, aquell instint dins la panxa es va imposar a la distorsionada raó i vaig
encarar-me desafiant a la vida.

 

 

Verònica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor