GERMANA CARMEL, MONJA CARMELITA DESCALÇA, PESSEBRISTA

Tinc la sensació de viatjar molt, sense moure’m gaire.

Fa uns anys vaig anar el monestir de les Carmelites Descalces  de Mataró per visitar la Carme Montcerdà Bas, una monja que fa figures del pessebre de fang.  Vaig iniciar amb  la germana Carmel una llarga amistat personal, i vaig descobrir en ella una obertura mental que apostava pel diàleg entre religions i una assedegada curiositat pel coneixement de les cultures, molt allunyada de la percepció popular que imagina les monges de clausura inaccessibles. El seu misticisme l’aproximava a les emotives poesies de San Juan de la Cruz o Santa Teresa de Jesús, origen de les Carmelites. I vaig descobrir com la seva creació artesana de figures del pessebre (que havia après del religiós mallorquí Antoni Fontanet) pot estar en connexió amb aquesta cosmovisió i una activitat espiritual. La mateixa actitud que té amb la seva altra expressió artística, la de tocar la cítara.

Què practico cada dia? El més senzill del món. Cuinar, guarnir l’altar i l’església, tocar la cítara, fer fang, cantar la litúrgia, conviure amb unes germanes. Com diria Santa Teresa tot això  va  il·luminant  les estances interiors, i es tracta d’anar obrint portes perquè els límits se’ls posa un mateix

La germana Carmel fa figures de fang una a una, sense pintar, directament sortides de la terra. Inventa noves figures, ja que la seva és  una creació lliure, segons el que sent interiorment mentre modela escoltant música: Josep i Maria poden estar acaronant-se, els reis poden ser reines, els pastors poden resar ajupits com ho fan els musulmans (mentre escolta música sufí) i incorpora noves figures com les prostitutes.

El pessebre és una expressió de la meva espiritualitat. Jo sóc un tros de fang en les mans de Déu. En l’art de modelar voldria deixar fer més a Déu, no ser jo la protagonista. Quan estic treballant amb el fang passo moltes hores en silenci. No és un silenci buit. És pregària, forma part del silenci que en volta la Paraula en la Litúrgia, les laudes, les vespres, les completes… 

El fang és molt fràgil i quan he acabat una figura de seguida es pot trencar, s’ha de coure immediatament a 1.000 graus. Coure el fang és com viure en comunitat, un procés lent de bona relació entre nosaltres i d’equilibri diari: a 700 graus la figura ja comença a coure’s per dintre i hi ha un moment en què la figura i la flama són un… Després calen 8 hores més per refredar-la.  És un procés lent. També el nostre cant, i la pregària, es nodreixen de la Paraula de Déu que l’has de retenir i t’omple, has de meditar i assimilar, no té consistència resar mecànicament. Estem a l’esfera de la bellesa, que no té un per què material.

Actualment les figures em surten mig assegudes i serenes. El camí interior és això: quan un és jove fa i fa sense parar, però cap als 50 anys, tot camina cap a una  activitat més serena.  També m’agrada la gent senzilla, pagesa, que he vist a Mallorca on he nascut i em vaig passar 20 anys fent excursions. Gent de la terra amb saviesa, amb un  saber esperar, i callar…  Treballar el fang és tocar la terra, la realitat, enfangar-se.

He incorporat noves figures al pessebre com per exemple, una prostituta, són figures evangèliques properes a Jesús. Quan vas per la carretera i les veus no et deixen indiferent, a ningú deixen indiferents les prostitutes. Em fan molt respecte, són persones amb sentiments molt forts. Ens fixem en l’exterior de les persones però si traspasses l’aparença externa, tots som molt iguals, podem trobar-nos units en uns mateixos valors humans, cadascú vol la seva vida, i estima la seva cultura, la seva religiositat… deixem que ho puguin viure.

M’agrada pensar en la meva Mallorca, les coves d’Artà. Milions d’anys i anys rebent una gota d’aigua continuada formen columnes immenses, impressionants d’estalactites i estalagmites.

El Carmel  va néixer al segle XII a les muntanyes palestines del Karmel  vinculat als moviments eremítics que havien sorgit a l’Orient Pròxim. Però al segle XVI a Àvila Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu li donaren una nova dimensió: la renúncia no és física si no es centra en la contemplació de Déu, vivint l’experiència de Déu a la terra, en la fraternitat i en la pobresa com a expressió de la renúncia.  Al segle XX, però, el Carmel demanava una renovació i amb el Concili Vaticà II (1962-1965), entra en un nou camí de la vida consagrada a la reflexió i a l’estudi, a la formació permanent, a les reunions comunitàries  compartint com a manera d’obrir horitzons. Un canvi que no els diversos Carmels varen assumir, però el de Mataró sí.

Vaig marxar del monestir mallorquí de Binissalem, on havia entrat el 1974, perquè allí no ho vivia així. Ha d’existir coherència entre el que llegeixes i el que vius… En venir aquí, vaig veure que existia una llibertat de pensar, un comportament sociable normal. Jo vull un Carmel de portes obertes. Estar atent en l’ara i avui, no ser arrossegada per costums o pel “sempre s’ha fet així”.

M’agrada la repetició, ja que és una forma de trucar a la porta de la saviesa i esperar el moment que se t’obri.

 Jo creo figures escoltant música que m’obre canals interiors per modelar. M’agrada la música sufí tocada amb flauta turca: un tub buit  que segons com deixis passar l’aire sona d’una manera o una altre. Per mi és un buit que fa una ressonància interna amb la qual em trobo identificada. Així la  pregària: buidar-se, fer silenci i atenció a l’interior. I esperar.

Necessitem escoltar altres cultures, barrejar-nos: les religions ens poden separar però l’experiència religiosa ens pot unir. Em sento a prop de l’experiència espiritual de la noia índia que canta música sufí de l’article que vas escriure al Dialogal, la Ragini Rainu. Els músics indis tenen un mestre de per vida, entren a casa seva i hi són tota la vida. Jo també tinc per mestre Jesús, ha entregat la seva vida per mi, perquè jo m’hi pugui acostar. Em diu: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida.”

Tot el que veiem és la  primera capa. Però la persona és la mateixa a tot el  món. No podem mirar el color, la cultura, els costums. El canvi vindrà per anar aprofundint en la consciència de saber qui som. Tot és una continuïtat, un cicle, una circumferència on el principi i el final es troben en el mateix punt.

Publicat a Dialogal el 2011