L’Associació Gràcia amb el Sàhara, entitat resident de La Violeta de Gràcia, va organitzar el passat dimarts 24 de març la presentació del llibre “BROSTA, verd sobre verd”, que va anar a càrrec de la Montse Barderi, fiòsofa, escriptora, periodista i patrona fundadora de la Fundació Maria-Mercè Marçal. La lectura dels versos del llibre va anar a càrrec de la Rosa Bigas, actriu especialitzada en teatre visual, fundadora de la companyia La Nevera.
Manel Queralt i Utrilla (Barcelona 1959) és enginyer informàtic. Ha publicat els llibres de poesia Xiscle (1990), Ena menys una (1992), Druda (premi Guerau de Liost 1995), Trit (2000), Miserere (2004), Vacu, l’ésser sofrent(2004) i Nicis (2005). Tots aquests títols s’aplegaren, juntament amb els inèdits Ecs, perpetuum mobile iAtziacs, en el volum A furt (Obra poètica 1990-2006), publicat per emboscall el 2007. El conjunt, admirable, és el fruit de més de tres lustres de treball poètic ininterromput d’un autor excepcional tant per l’originalitat de la seva proposta, com per la determinació amb què l’està desenvolupant al llarg dels anys. L’obra, però, continua expandint-se amb nous títols, com Bra, els llavis negres (emboscall, 2008), Fora (En estat de sense sostre) (emboscall, 2011) i Excretòria (emboscall, 2012). Té, a més, d’altres textos poètics en procés de creació.
En una mà podria dur una galleda i, a l’altra, una brotxa. De tant en tant s’aturaria i, a les palpentes, podria començar a pintar l’aire. Encara que ningú l’hagi vist, no treu, però, que pogués fer-ho, fins i tot que ara, ara mateix, ho estigués fent.
Podria dir també –sovint parlaria sol, o ho podria semblar– que: «si fem números, gran part del temps, del temps de cada dia s’entén, ens el passem sense parlar gairebé amb ningú o, si ho fem, ho fem en forma de monòleg.»
Els seus poemes serien un pastitx de sentiments –cosa que provaria realment la nostra hipòtesi sobre la galleda i la més que probable composició del seu contingut– barreja de l’angoixa més profunda i l’alegria de viure més exultant. Mots que justificarien «una necessitat imperiosa de foradar l’aïllament i expulsar el que hi ha rere aquests impertinents silencis».
Un dia, ens podria arribar a confessar les seves pors –establerta una relació prèvia d’amistat profunda, per altra banda difícil– que a la galleda hi hauria, segons paraules textuals seves, «molta merda». I si un altre dia passés i arribéssim a intuir que és ell –realment, i atesa la situació, és del tot improbable–, podríem sentir que rondina: «un monòleg que dispara una veu que és un altre monòleg i, així, fins al límit, ininterrompudament, fins la desesperació, la mort.»
Tots els poemes que haguessin de ser escrits formarien part d’un projecte que no sabria si seria capaç d’assolir –buidar sovint la galleda, és clar. Una forma més, com qualsevol altra, de no estar mort.
