BLOCAIRES

En formen part…

 

Verònica

 

Sóc la Verònica i sóc totes les coses que creia impossible anys enrere: mare de 3 fills, companya de la meva parella, propera a la família i estimada pels amics. Un cop vaig entendre que aquesta malaltia es nodria de la meva baixa autoestima, aïllament i culpa, vaig triar desafiar-la i donar-li tot allò que la feia més feble.

I encara de vegades se m’acosta, amenaçadora. Però es resigna i marxa perquè sap que he triat una vida lliure i plena. Endavant, tu també pots.

 

Marilena

 

 

Ha sido una lucha injusta que duró nueve años, pero mi aventura fue la razón para que me diera una segunda oportunidad a mí misma. Fue la razón para que renaciera, para que amara la vida de nuevo, para que me conociera mejor y para que me gustara. Fue la razón para que mi sensibilidad se convirtiera en mi mayor fuerza.

 

 

 

 

Blanca

 

 

Un refugi fosc, sense llum, sense esperança, sense horitzons, m’ha fet costat tota la meva adolescència. Però vaig saber dir prou, i ara ell s’ha esfumat. I jo m’he quedat amb l’essència més bonica d’aquesta malaltia, descobrint-me, acceptant-me, retrobant les il·lusions i enamorant-me de la vida que m’han regalat. Dit això, m’agradaria dir que sóc la Blanca, estudiant de periodisme i amb mil somnis per complir.

 

 

 

Ainara

 

 

Hablar de mí es hablar de fortaleza, curiosidad, pasión por los viajes, el arte y los pequeños grandes placeres de la vida. Pero también de cabezonería, rebeldía y perfeccionismo. De amor por los cambios, el sol y la soledad. De intensidad, sensibilidad y honestidad. De libertad. De crecimiento. De fortaleza. Otra vez, sí. Fortaleza. Porque la vida me demuestra una y otra vez que no se puede ser libre sin crecer. Y no se puede crecer sin que duela. Porque crecer duele. Así de sencillo. Así de complicado. Pero lo que duele te hace más fuerte, más resiliente, más consciente. Y una enfermedad como la anorexia duele. Y mucho. Pero superarla me ha convertido en eso, en fortaleza.
Y aquí, con mis palabras más sinceras y mi humilde experiencia, quiero que tú también crezcas, te liberes y te hagas más fuerte. Porque se puede. De verdad que se puede. Con cariño, Ainara.

 

Marina

 

 

Sóc semblant a tu.
Sóc un entramat intens d’emocions, el fruit d’una societat complexa i dura, el resultat d’una família que estimo, d’una escola que va ensenyar-me, sóc la meva infància feliç, sóc l’adolescència emocionant i en la que tot no va ser fàcil, sóc la meva personalitat… sóc la vitalitat, la força, la il·lusió, la superació, però també el perfeccionisme, la rigidesa, l’obsessió, la por…
El primer cop que vaig arribar a una teràpia de grup de TCA vaig veure’m reflectida en molts miralls, compartint els pensaments i les emocions que aquests trastorns desencadenen. Ens fa sofrir el mateix embolic…i que és si no un embolic? Quelcom equivocat, mal endreçat, mal entès… Res que no es pugui resoldre.
I sempre és el millor moment per reescriure’ns, per fer les paus, per tirar la casa i construir-la des dels fonaments, sempre és el millor moment per aprendre a estimar-nos i viure, altra vegada.
Fa temps que tenia ganes de ser voluntària i poder aportar comprensió i esperança a persones que com jo, s’han vist immerses en aquest mar tan profund i fred, que se’t clava a la pell com agulles i fa mal… Ara, després d’un llarg recorregut, estic preparada.
Però sobretot, estic satisfeta i sé que gràcies a aquest procés viscut, sóc la que sóc i ho puc compartir.
Ara… Sóc feliç…

 

 

Melodi

 

Puc dir 6 anys després de la meva despedida amb la ocupa de la meva ment (que em va ocupar durant 9 anys) que em vaig trobar, i cada dia lluitu per els meus objectius. Ho vaig aconseguir, vaig poder-me despellegar d’ella i tancar la porta amb clau, tot i que ella en quan tinc alguna época difícil toca la porta, però sabeu, jo amb el cap ben alt i orgullosa li dic molt amablament que ja pot anar tocant que m’agrada la meva vida, m’agrada aquesta sensació de tranquilitat, de poder tenir la ment en blanc a moments, de lluitar i creure en mi, en el que vull i en el que volem amb  la meva familia.
Així que jo no renuncio a mi, ni a la meva felicitat,  ni a ells.

 

 

Júlia

Sóc resilient, entusiasta i feminista. Em considero afortunada de poder treballar dia a dia per aconseguir trobar la millor versió de mi mateixa, tot i les adversitats. Procuro compartir els aprenentatges que vaig fent pel camí amb tantes persones com sigui possible, i sobretot aprendre tant com puc de tot el que elles em puguin ensenyar a mi.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Van formar-ne part…

 

 

 

 

Mª Angels

Hola, sóc la Mª Àngels! Una noia que als 15 anys, sense saber ni com ni per què va caure en un trastorn alimentari. El diagnòstic i l’acceptació de la malaltia van arribar molt més tard, quan l’adolescència era molt enrere. Posar-me en tractament ha estat la meva salvació i cada dia em dono gràcies per la meva força i valentia. Poc a poc, t’explicaré la meva experiència…i si vols, caminarem.

 

 

Glòria

Soc la Gloria  i fa uns quants anys vaig patir un trastorn de la conducta alimentaria. Van ser uns moments durs no només per mi si no també per la meva família, la malaltia va entrar a casa i la vam patir tots. Per sort vaig tenir una combinació perfecte per poder recuperar-me, les meves ganes, l’enteniment i suport dels que m’estimen i el procés terapèutic, gracies a tot això vaig poder triar i vaig triar ser feliç. T’explicaré moments de la meva historia i espero que et serveixin per poder triar.

 

 

Laura

Tossuda. Rondinaire. Familiar. Nerviosa. Dormilega. Carinyosa. Culer. I ex-anorèxica. Sempre he volgut ajudar a persones que es troben en la mateixa situació en que estava jo i desitjo que trobis en aquest blog i en totes nosaltres l’empenta que necessites. Perquè, creu-me, tot és possible. Ah, sóc la Laura. I tu?

 

 

 

Cèlia

Què vols, a mi, el procés de superar un trastorn alimentari em va ensenyar a estimar-me i a deixar-me estimar. Però pel camí més llarg, dels 14 als 32 amb alts i baixos, volent sortir-me’n tota sola… error! Sé que és una experiència dura, i també que té sortida. Vull compartir amb tú alguns bocins de vida que potser et ressonin; simplement et vull acompanyar. Soc la Cèlia.

 

 

 

 

 

Maria

La meva anorèxia és un testimoni de superació personal i per això vaig decidir-me a relatar-ho al llibre que vaig publicar (www.lamevaanorexia.cat) amb tan sols vint anys.

Sóc del parer que l’aprenentatge que va comportar l’anorèxia a la meva vida i la de la meva família és una ajuda potencial a les malaltes i familiars que em llegeixin. Per això em poso al seu servei a través d’aquest bloc. Gràcies per permetre-m’ho!

 

 

 

 

Salva

Se’m fa estrany explicar la vivència que he tingut amb l’anorèxia nerviosa, primer perquè no m’és fàcil obrir una part de la meva vida que feia anys que estava tancada i exiliada al racó més fosc de la meva memòria sino també pel fet de ser home. La bulímia i l’anorèxia són malalties incompreses i infravalorades per qui no ho ha viscut d’aprop, s’acostumen a associar a simples conflictes d’imatge i rebeldía adolescent, sempre lligat a formes d’expressió femenina.

L’anorèxia no hi entén de gènere, ni d’edat ni condició social. La malaltia ens fa iguals i sincers, expressa el que més intentem amagar i negar de nosaltres mateixos. És un mecanisme que forma part de nosaltres, que si en sabem treure profit ens permet evolucionar i sanar un passat que en algún moment era insuperable.Mica en mica, si ho voleu, podem anar desgranant quin és el procés que utilitza la malaltia per fer-nos més forts, més sòlids, més autèntics.

 

 

Ester.

Sóc l’Ester i no he tingut mai l’esperit rebel o indomable ni he estat un desastre, jo només estava malalta. Des que vaig començar el tractament porto les regnes de la meva vida, tinc parella estable, família que per fi compta amb mi i un entorn on em bellugo amb comoditat. Des d’aquí voldria mostrar-te episodis viscuts durant el meu trastorn de conducta alimentària  amb l’única finalitat de poder-te transmetre que la teva por d’ara, era la meva i que viure no fa mal.

 

 

Clara.

He aquí a una chica soñadora, alocada, cariñosa, activa y muy, muy curiosa, que ha renacido a fuerza de repetirse, poco a poco, que vale mucho más de lo que piensa. Y que algún día se daría cuenta. Hoy, con el relato de una anorexia nerviosa en la mochila, no deseo más que aprender y disfrutar de todo lo que siento que la vida me tiene reservado. Y, cómo no, compartir mi experiencia es una de esas cosas. Fíate de mí cuando te digo que tú, si, tú, vales mucho más de lo que piensas, y confía en que llegará el día, antes o después, en que te des cuenta.

 

 

Noemí.

Positiva i somiadora son els adjectius que més descriuen la meva personalitat però fa uns anys no eren els meus trets principals. La bulímia m’absorbia totes les energies i l’ombra de la malaltia sempre m’acompanyava. La meva recuperació va ser la llum per trobar-me a mi mateixa i acceptar-me. De sobte la vida va tornar a tenir un sentit mes enllà de la imatge o l’alimentació. Gràcies al meu recorregut vull ajudar a altres persones a que se n’adonin que el problema no som nosaltres sinó la societat en la que vivim. Espero que amb les meves aportacions s’obri una consciència nova al teu interior.
Cofundadora de Desnúdate Autoestima Corporal  http://www.desnudateautoestimacorporal.com