Estic grassa. Aquesta va ser la teva conclusió. I jo, innocent de mi, vaig preguntar-te quin era el teu referent per fer tal afirmació. Amb qui dimonis t’estàs comparant per dir una cosa semblant. Però tenies respostes per tot. Si us plau no et centris en el pes, centra’t en la salut, et deia jo. Com t’atreveixes a dir-me tal bestiesa, deuries pensar.
El millor és que em sabia la teoria de memòria. El pitjor… que quan una no vol escoltar, una no escolta.
Tu no m’entens, vas dir-me. I tant que t’entenc, o es que no recordes quan vaig engreixar-me quasi 30 kilos? Entenc el que sents perfectament, vaig dir indignada. Però encara vam empitjorar les coses, ja que segons tu, només compartia la meva experiència per minimitzar la teva.
Sé que demà gairebé no esmorzaràs. I que més tard et podrà la gana i començarà la tonteria. Quan arribi la nit, tots els esforços de dieta s’hauran traduït en remordiment i culpa perquè has menjat per quatre. El bucle. L’espiral. La bogeria.
Saps què? Doncs que et deixaré caure. No sabràs mai que estic allà per agafar-te fort en braços abans que esclatis contra el terra, però ara, et deixaré caure. Ho sé per experiència pròpia i no puc comprendre altra manera de sortir del pou que recorrent el teu camí. No puc menjar per tu, no puc sentir per tu, no puc raonar per tu, no puc decidir per tu.
Com a la natura, ets tu qui floriràs quan estiguis preparada i no pas quan jo vulgui. Jo només seré aquí, preparada, sota teu i amb els braços ben oberts. Com et deia, prefereixo deixar-te caure suaument que posposar el desgavell de forma artificial. Només així tornaràs a aixecar-te de nou, convençuda de que no hi ha volta enrere i que, malgrat et costi una vida, aconseguiràs trobar el teu lloc, la teva pau. I així, algun dia, el teu cor i el teu cos deixaran progressivament de ser l’escenari de la batalla.
Verònica
