Acostumada a menjar a unes hores fixes, fent del menjar la meva medicina, què passava si no menjava quan em tocava? Que la bàscula baixava. Just llevar-me el got de llet; a l’escola l’entrepà; a les dues dinar; a les sis en punt berenar perquè si era més tard, no tindria gana per sopar; i a les nou sopar perquè ja havia cremat el berenar. Entre àpats no picava res, ni un xiclet, ni un caramel, ni una infusió.
La meva dieta era una restricció, un control obssessiu, un càlcul matemàtic que si no quadrava era un dia perdut. I la dieta no és això, una dieta és un motlle que s’adapta a nosaltres segons l’edat, la gana, l’activitat física i psíquica.
La societat va fixar unes hores pels àpats, però si un dia el nostre cos ens demana berenar a les quatre enlloc de les sis, és perquè ho necessita, no l’hem de frenar davant d’aquest impuls. Per contra, si un dia ens saltem el berenar perquè hem dinat massa, i a les sis no tenim gana perquè encara ho estem paint, ja soparem més tard.
Durant el tractament de recuperació d’un trastorn alimentari estem en mans de professionals que el seu objectiu és que la bàscula augmenti, ens diuen què i quant hem de menjar, però ningú ens ensenya a escoltar el nostre cos. I és essencial, perquè el nostre cos ens pertany i hem d’aprendre a entendre’l, estimar-lo i nodrir-lo. A més, és com una esponja, absorbeix els nutrients que ens proporcionen energia i quan la necessita, la va deixant anar.
Però si no menges, no hi ha energia, si no hi ha energia no tens ànim per a activitats extres, sols tens la mínima energia per sobreviure, no en sobra.
I és més, la restricció i la falta d’energia acabaran influint al teu caràcter: el somriure, el plor i el sentiment no existiran. És això el que vols?
Quan hauries de sentir el gust del somriure, el batec de l’amor, l’ofec del nerviosisme, l’olor de l’adrenalina, … perquè ets una persona i no un tros de cos buit.
Blanca.
