Cada matí em despertava al seu costat, caminàvem juntes fins a l’escola, pensàvem i reflexionàvem juntes, em sentia tan perfecte al seu costat, àgil, intel·ligent, energètica, flexible i molt poderosa, quantes noies desitjarien tenir una amiga com ella? A més, em restringia el menjar perquè tingués un cos excel·lent, m’aconsellava a estudiar a totes hores, em xiuxiuejava a cau d’orella com havia de comportar-me en tot moment, em protegia de l’exterior recollint-me a casa, … què més necessitava? Me l’estimava, formava part de mi.
Aquell vespre, tornant cap a casa vaig entreveure una noia que em saludava entre la foscor del carrer, se m’acostà i em pronuncià unes paraules en veu baixa. L’Anorèxia va empentar-la, deixant-la a terra mig ferida, va agafar-me la mà i vam fugir amb pressa. Per què ho havia fet? No podíem ser amigues les tres? Aquella noia es manifestava cada dia, em cridava des del jardí, volia ser la meva amiga, mostrar-me el seu món meravellós que jo desconeixia perquè l’Anorèxia em tenia lligada a ella, sense deixar-me créixer.
– Anorèxia, per què no pot estar amb nosaltres? – li preguntava, amb la meva veu innocent.
– Què no ho entens? No hi ha lloc per a les tres, és ella o jo.
Després de cinc anys, no podia deixar-la, havíem enterrat massa secrets juntes. I si la Menstruació no em portava la felicitat que m’havia promès aquell dia al vespre?
Un dia, quan la vaig veure estirada al seu llit, mig adormida entre els llençols, vaig obrir l’armari i vaig recollir la meva roba, la d’hivern i la d’estiu, un parell de sabates i uns mitjons, vaig entaforar-ho tot a la maleta i sense acomiadar-me d’ella, vaig trepitjar el carrer. Una alenada d’aire fred va fer-me esternudar. Era lliure. S’havia acabat aquella dependència constant, a cada segon, a cada minut, les vint-i-quatre hores del dia, set dies a la setmana. Volia trobar la Menstruació. Caminava sota la tènue llum dels carrers, amb una bufanda cargolada al coll i embolicada amb un abric fins als peus. Em regalimaven llàgrimes de felicitat, contingudes des de feia mesos.
Després d’arrossegar-me durant hores i més hores sota aquella gèlida nit, sentint com se m’omplien els pulmons d’aire pur i cridant de felicitat fins a quedar-me afònica, van néixer els primers raigs de sol. La vaig veure, m’esperava allà, al final del carrer, dreta amb un vestit nou de color vermell. Els llavis van dibuixar-me un somriure, l’havia trobat. Vaig deixar caure la maleta i vaig córrer fins a ella, vam fondre’ns en una tendra abraçada, estrenyent-nos fins a sentir una escalfor mútua.
– Per fi has arribat.
– Tenia tantes ganes de conèixer-te. – vaig sanglotar entre llàgrimes.
– Saps que ara tindrem uns dies per estar juntes i explicar-nos tot el que no ens hem dit durant anys no? – va dir mentre m’acariciava els cabells amb la punta dels seus dits.
– Ara ja sóc una dona? – vaig preguntar-li eixugant-me els ulls.
– Sí, vas deixar adormida aquella criatura que havies estat fins ara, i des de fa uns minuts, just quan ens hem trobat, t’he regalat aquest cos de dona tan meravellós.
Blanca.
