Perduda en un refugi fosc, sense cap nord a la meva brúixola, divagava entre perpètues veus de culpabilitat dia rere dia.
– Augmenta de pes d’una vegada!
– Encara no has arribat al teu pes ideal.
– Fins que no tinguis la regla no estaràs bé.
– Saps què sembles? Una arengada.
Per què havia d’escoltar consells de gent que no sabia què és l’anorèxia, que no m’entenien perquè no escoltaven les meves paraules, que sols tenien nocions de la malaltia gràcies a la formació i estudis que havien rebut o per algun llibre que havien fullejat?
Quan arribava la nit, era el meu moment per revelar-me contra el món. Perdent-me entre mars de llàgrimes, m’enfilava a l’escaleta de l’habitació i treia els ulls per la finestra de dalt de tot, les estrelles em guardaven el diari que havia llençat cap al cel. La finestra esquitxada de plors, regalimava de llàgrimes impotents fins que se m’esborraven les estrelles. Però aquell dia, vaig esquerdar totes les gotes amb la mà, no me n’havia adonat que s’havia fet de dia i el sol em va enlluernar. No em donava escalfor, m’estava intentant parlar, volia mostrar-me tota la llum que m’estava perdent a l’exterior. La vida és meravellosa, perquè t’amagues en aquesta malaltia plena de pluges i tempestes, de què tens por?
Aquells plors de cada nit, van convertir-se en pensaments, uns pensaments que em deien per què volia estar malalta amb 18 anys, quan a fora m’esperava tota una vida per endavant? Sense temor, vaig arrancar-me la camisa que feia cinc anys que no em canviava i vaig estripar-la, vaig estripar l’anorèxia, no la volia més al meu costat, no m’havia fet prou mal ja?
Obrir l’armari i recuperar aquella dolça camisa de curiositat, cordant-me cada botó sent conscient del que la vida m’ha regalat. Sent la Blanca que estimo, vaig arriscar-me a tornar a trepitjar la vorera del carrer, segellant cada pas perquè m’entrebanqui quan vulgui caminar endarrere.
Perquè ara què em pot fer por? Qui més em pot dominar?
Blanca.
