..i es desperta d’un salt del llit i decideix que sí, que aquell és el dia en que deixa el passat enrere i es disposa a viure sense temors. Es mira al mirall, s’ agrada, es somriu perquè se sent plena de vida i una força interior la llença cap al carrer perquè ha decidit per fi, deixar-se portar pels seus sentits, pel seu desig i vol contagiar-se d’alegria i transmetre tota l’energia que aquest temps ha estat acumulant. La darrera imatge ens la mostra allunyant-se somrient amb pas ferm entre una multitud a la cinquena avinguda de Nova York. Pla ascendent. Fi.
Aquesta podria ser la pel.lícula que em vaig muntar del que havia de ser el meu pas de la malaltia a l’estat on em trobo ara: un pim-pam. Decidir i fer. Quan finalment vaig donar-me per vençuda i vaig dir, sí, estic malalta vaig trobar una buidor immensa. D’alguna manera “el bitxo”havia perdut força i ja no decidia, però i jo? Què n’havia quedat de l’Ester? Lluny de la pel.lícula que jo m’havia muntat no hi havia por que no conegués, el mirall era un insult, estava buida de sentiments que no fossin la ràbia i la ira cap a mi mateixa i sortir al carrer, pensar en veure gent era el que menys de gust em venia. Pla descendent. Un gran desert. Comencem.
El que salva, el que cura és que vulguis. A mi em passava el mateix que a tu: sabia que no estava bé, que aquella “vida” no funcionava de cap manera i pensava que estava sola perquè des del minut 1 en el que el Transtorn va flirtejar amb mi vaig començar a fugir de tothom i, erròniament acusava els altres d’haver-me deixat sola. Jo sabia que volia curar-me, que necessitava fer un tractament, del que ja dubtava és de si ho aconseguiria perquè creure en mi no havia estat mai una faceta que cultivés gaire. Res vé donat, res, però tot s’aprèn i voler, serà la teva arma per a que no et muntis la peli.
Ester