Recordo com et molestava la meva energia desbordant. Les meves ganes constants de conversar acompanyades de vigorosa gesticulació eren rebudes per tu com una mena d’histerisme que t’esgotava i irritava.
També recordo quan em deies que l’únic motiu pel qual he experimentat una notable millora en el transcurs de la meva vida és degut al fet que el meu punt de partida era tan desequilibrat que no tenia més opció que evolucionar, amb un aire de somriure de gat d’Alícia mentre pronunciaves aquesta paraula. I és què, segons tu, qui ja neix evolucionat no requereix cap canvi.
Ara no ets capaç de veure com hem invertit els papers. Però jo sí. I em recordo, i sóc recordada, que la meva passió per comunicar transmet emocions i sensacions que poden tenir un impacte positiu en els altres. I que el camí que he llaurat en aquesta aventura de viure és motiu de satisfacció pròpia i també aliena.
Com a consell, encara que no me l’has demanat però és ben cert que m’importes, et diré que val la pena aturar-se i mirar cap endins. Pregunta’t per un moment si és possible que tothom estigui actuant malament i en contra teu i permet un acte d’introspecció que et deixi veure allò que obstaculitza la teva evolució. Mentrestant, no ofeguis la meva essència, perquè només quan som veritablement conscients d’aquesta som capaços d’apreciar la bellesa en nosaltres i en tots aquells i tot allò que ens envolta.
Verònica
