Vuit de març, tu. El dia internacional de la dona i el primer que em ve al cap és que de ben petita, però petita petita petita, jo volia ser un nen. Res, ni ús de raó ni res tenia en aquells moments però ja m’olorava que havia de ser més pràctic ser un nen que una nena. De moment a mi em semblava més divertit. Estem d’acord que tinc la referència d’un germà que és una mica més gran que jo i que és amb el que jugava i jo gaire de nines no he estat mai, però si hi havia una data on em posava verda d’enveja era el dia de la palma: el Xavier podia anar tot orgullós amb el seu super-palmó alt i esvelt que em semblava que tocava el cel, i jo anava amb aquella…palma (ja no valoraré el tema vestuari i sabatetes de xarol) i quan el capellà donava permís per començar a picar al terra..els nens, Xavier inclòs, entraven en èxtasi gloriós amb el palmó picant contra el terra en mostra d’entrega fervent de fè cristiana, mentre les nenes ens miràvem la birria de palma intentant picar, maldestres i com podíem, al terra. Comencem malament, pensava jo!!! Jugar..si m’havia d’embrutar el vestit era un altre hàndicap del que finalment la meva mare se’n va deslliurar donant-me en herència els pantalons del meu germà previ pas per la col·locació de genolleres per fer-los durar alguna temporada més, ni Zares, ni Mangos, ni leches. Aquest vestuari ja em va semblar, més còmode, sofert i adequat, sobretot per anar en bici, és més segur fer-ho amb pantalons i anar tranquil.la que anar patint per si ensenyes les calces o se t’arremanga la faldilla, acabes conduïnt amb una mà i patapam! No serà que la plasticitat femenina havia de donar pas a la seguretat vial? Ves al Decathlon i busca faldilletes per anar en bici, a veure quantes en trobes, ves.
Després em vaig aprendre la frase “les nenes bones van al cel, i les dolentes a tot arreu”, aquí ja era més gran i més batalladora i entenia clarament que per tenir èxit com a dona (al tanto amb el masclisme implícit que porten les dues frases següents) has de ser una mal parida o una filla de puta: dolenta, si no ets dolenta, nena, et menjaràs els mocs i seràs una més de les que cobrem la meitat, treballem dins i fora de casa i no segueixo que jo sola quedo retratada. I no és que no m’agradi ser una dona, que m’encanta, però si ara em dones el supòsit, l’oportunitat de tornar a néixer en la mateixa societat, t’ ho dic convençuda, preferiria ser un home, blanc i heterosexual. Pregunta-li, pregunta-li a qualsevol del teu entorn, al teu pare, al teu germà, companys de classe, al noi que sigui si es canviaria per una dona, ara, ja, sense fer-se el xulo, eh? de cor, meditant… A veure qui és el valent que s’apunta al carro de pujar cada dia al món de ser dona i no rendir-se davant de res pel sol fet de que quan ets dona les coses costen “una mica més”, que tens la responsabilitat vitalícia amb els teus fills i ets capaç de reinventar-te cada dia sense tenir ni faba del que és la resilència i ni falta que ens importa. Quant de temps ens seguirem preguntant per què els trastorns de conducta alimentària tenen aquest índex aberrant sobre les dones, tenint moltes de les respostes davant del nas, que moltes d’aquestes respostes són responsabilitat nostra, teva, però seguim fent veure que no va amb nosaltres perque total som dones les qui ho patim. Una cosa que sí que m’agradaria destacar és la capacitat que tenim per plorar, a mi em sembla que aquesta virtut de poder treure sentiments (compte que el trastorn bé s’ocupa de bloquejar-los quan estem en la fase aguda que és quan ens fem mal a nosaltres mateixes), dic que la capacitat d’abocar sentiments com el dolor, la ira i el malestar ens fa éssers pacífics, que difícilment actuem amb violència contra el que no entenem, no ens agrada o ens traumatitza i frustra. M’agrada que sigui excepcional la noticia als diaris de dones que assassinen, maltracten i abandonen. M’agrada, és veritat, ser una dona, m’agradaria ensenyar-te que tot pot ser una mica més fàcil i que no hem de tenir por de res, perquè el sol fet de viure ja és un regal per als altres.
Ester
