Bona tarda,
M’agraden els dies com avui on no passa res, un dia normal a la feina, he matinat això sí, i he tingut alguna moguda de les que ja porten implícites les set hores que em dedico a que els comptes quadrin per a tothom. No és tasca fàcil, no et pensis, sempre hi ha algú que es queixa, que la conciliació no li sembla equilibrada i s’escapa el to cordial de les paraules. Però no passa res, res de res perquè tot el brogit que hi ha a l’ambient, tota l’olla d’emocions contradictòries ja no són l’excusa per evitar l’àpat del dinar o vomitar. Agraeixo dormir bé a la nit, anar a dormir sense gana (que no tipa) i fer un mini repàs mental del dia m’ajuden i molt, a no llevar-me neguitosa, amb aquell nus, aquell nervi, ja saps, i amb la ment i l’objectiu posats en veure per on anirà el dia amb el tema del menjar, i qui vindrà a tocar-me la pera per posar-me més nerviosa del que ja estic (estava, que se m’escapen els presents).
Ara mateix m’estic en una cafeteria de l’Eixample a Barcelona. Havia jo d’anar a veure la meva mare a la residència per fer-li companyia una estona però em passa que estic intentant polir-me i perdonar-me i amb la meva terapèuta, m’he sentit a mi mateixa just quan em deia: no passa res Ester, és normal que sentis el que sents, abraça els teus sentiments (agradables i neguitosos), dona’t el teu espai i aprèn que prendre responsabilitats és difícil però que us ajudareu, dona’t temps i poseu-vos cadascuna al lloc que us pertoca, l’amor que hi ha, el fil del vincle tornarà a lligar-se i no passarà res. I això, en un altre moment, estant en plena efervescència del Transtorn de Conducta Alimentària hagués estat un abonament més per no sortir-me’n, perquè els missatges que m’enviava eren confusos i erronis, destinats només a cronificar un estat de letàrgia i absència. Llavors sí que passaven coses, moltes, massa, et diria que no vull ni recordar-me’n.
M’agrada no esperar res més del dia que no sigui que s’allarguin les tardes amb la llum que em dona vida i ganes de tenir vida. Tenir ganes de que em passin les hores sense més pressa ni objectiu que gaudir de la pau que sóc capaç de trobar en qualsevol moment, llunyana ja l’angoixa de no saber què em passava, de no entendre’m a mi mateixa, de no saber per què pensava el que pensava sense endevinar mai que eren pensaments circulars que dissolien qualssevol idea o gest que em permetés sortir d’aquella situació d’autocomplaença destructiva. A punt de morir-me i ara aquí…sense que passi res… o sí que passa, que somric perquè se m’obre la gana de pura satisfacció i decideixo que vaig a berenar perquè ja no passa res, ja no passa.
Ester
