El Sergio guarda amagada la crema reductora al fons de l’armari del bany, darrera dels estris de la neteja. Pensa que allà no li trobaran, com a molt fins allà hi arriba la mà de l’Antònia que ve a netejar dijous i que tampoc no hi pararà compte.
Fa gairebé set anys que ens coneixem. Els mateixos que va decidir rendir-se, deixar de consumir drogues i fer teràpia per sobreviure’s al seu jo addicte. És guapot, jove i és d’aquells nois que es cuiden, que van al gimnàs i que fan dieta, sempre amb el control d’un professional. Va sempre vestit d’ una manera molt desenfadada, molt casual però mooooolt estudiada. Es vesteix amb peu de rei, avui mateix abans de sortir de casa s’ ha canviat tres vegades de samarreta perquè ara amb l’entretemps ja no va amb màniga curta, però té una samarreta de màniga llarga que se li ajusta perfectament al tors i si no es posa la jaqueta se li marquen perfectament els pectorals, els bíceps i els tríceps que Déu li ha donat i ell s’encarrega de fer créixer i hormonar.
De sempre hem tingut força complicitat tot i que som de generacions diferents i tenim una manera d’entendre la vida gairebé oposada en alguns aspectes, ens uneix, és clar, la malaltia. Ser iguals li va permetre donar-me tots els consells i indicacions que li van passar pel cap i pel cor quan li vaig anunciar que començava el tractament per superar el meu trastorn de conducta alimentària, ell no sap veure però o no sap entendre que el dia que va deixar les drogues va sortir del foc i va caure a les brases. No admet que passa més hores al gimnàs que amb els amics o amb la família, que li roba hores al descans per llevar-se de matinada a córrer. Cap on vas, Sergio? De què fuges?
De petit volia ser futbolista però era molt escanyolit per la seva edat i els nens se’n reien a l’escola, el tancaven als lavabos i li deien que la tenia petita. És el quart de cinc germans i presumeix de que tot i que a casa no tenien temps per fer-li massa cas, se n’ha sortit prou bé en aquesta vida i és un supervivent…només l’ensopegada aquella que encara no acaba de poder explicar perquè no tenia males companyies…però aquella angoixa, aquell neguit, aquell no estar mai content i la necessitat creixent de voler agradar els altres i tenir-ne l’aprovació..
Ell segueix amb el seu discurs quan es lleva a les quatre del matí si surt a córrer per estar millor, perquè l’esport es sà i el relaxa i ho fa pel seu benestar. En Sergio restringeix els seus aliments cada dia més a proteïnes i hidrats, i les analítiques no enganyen encara que ell miri cap una altra banda. El mes passat va vomitar després d’un dinar familiar perquè el menú no se li ajustava a la dieta però tampoc volia fer el lleig de no anar-hi. Tampoc li agrada que li insinuí que té una malaltia que és de dones. No veu des de les seves brases que cada dia la pressió de l’entorn i la que ell mateix s’exigeix és més gran i que la crema reductora que es posa cada nit i després amaga darrera els estris de la neteja, no l’ajuden a eliminar-la.
Ester
