No em ve de gust parlar de la noia prima d’internet, una tal Eugenia Cooney, però sembla que tothom hi suca pa des de fa uns dies. Només em pregunto, i a tu? com et senta? quin cos et queda després de veure-la? perquè indiferent segur que no et deixa. Pensant des de la malaltia és fàcil d’entendre el seu discurs d’ acceptació, d’autoacomplaença i de benestar “jo sóc així, bé que menjo” “no em passa res” “estic bé, és la meva tendència”, són frases que tu, jo i tots i totes hem fet servir quan l’evidència de l’infrapès s’ha fet evident. M’hi jugo totes les compreses i els tampons que hagi de necessitar la noia prima d’internet a que no menstrua des de fa temps, el cos més que ser savi, ens sobreviu a les malifetes que li fem passar i sap quan ha d’estalviar energia i pot capacitar una dona per reproduïr-se o no. Si això no és un símptoma de malaltia ja em diràs tu què ho és.
Me’n recordo que quan estava en la fase més aguda del transtorn alimentari jo també afirmava que no tenia cap problema amb mi mateixa, el meu bloqueig amb la realitat era tan gran que no era capaç de veure que em moria, em moria sense maquillatges, ni trampes, ni cartró. De fet, a la noia prima d’internet si li treus la pintura és la imatge d’una mena de cadàver patètic i erràtic. T’he de dir però, que el sentiment que ella com a persona em desperta s’acosta més a la compassió per afinitat que no pas a la pena. No puc sentir pena davant d’una malaltia perquè no em sembla que sigui l’actitud per combatre-la, ni ràbia perquè sé que ella ara és una paret contra la que és inútil picar, dir o fer. Em preocupa, això sí, la facilitat d’accés que una persona, menor o no, però sí amb falta de referents socials coherents i sans, interioritzi de manera equivocada i sense criteri l’informació. No vol dir que per tancar una pàgina d’internet allò deixi d’ existir, però limitar-ne l’accés pot ser beneficiós de cara a fer un treball de prevenció.
Mira, a mi em fereixen per exemple les i matges de nenes menors on els pares les presenten a concursos de bellesa pintades com una porta amb actituds obertament sexuals que no deixen de ser un reclam per a pederastes. Em fereixen extrems religiosos i socials que inciten a la vulneració dels drets de les dones, els infants i els grans. Em fereixen les imatges d’animals maltractats i em pregunto si hem arribat al punt del “tot s’hi val” perquè si és així jo no estic preparada, ni ho estava quan em vaig posar malalta perquè en aquell moment no vaig saber ni afegir-me a un món que semblava que m’excloïa de tot, ni vaig saber treure el dolor d’una infantesa trista de la que em sentia culpable, ni vaig saber trobar el punt d’escapada a les meves emocions i em vaig bloquejar.
Espero que la noia prima d’internet tingui sort, de fet m’és ben igual el que faci amb la seva vida si no ha arribat el seu moment per iniciar un tractament, que jo no estic aquí per sermonejar, jutjar, ni salvar ningú, però sí que voldria que sabés que els meus esforços van per lluitar contra la malaltia que paradoxalment se la menja i faré el que estigui en la meva mà per a que no sigui una influència negativa en el meu entorn i intentaré arribar tant lluny com pugui.
Ester
2 comments for “La noia prima d’internet”