Les persones estem fetes de bocins del passat que ens condicionen i ens donen forma, convertint-nos en qui som aquí i ara.
Alguns dels meus bocins més delicats estan directament relacionats amb dues persones amb les quals vaig tenir una relació extremadament complicada i de caràcter abusiu durant la infància i l’adolescència.
Quan vaig ser mare amb 29 anys, vaig sentir que era el moment de parlar del passat i acceptar les disculpes que molt possiblement provindrien d’una d’aquestes dues persones. La reacció va ser del tot inesperada: bloqueig total de la realitat i negació absoluta de tenir cap mena de consciència d’haver obrat de forma contraproduent.
Durant els següents anys, vaig donar voltes a com em posaria en contacte amb la segona persona, que residia lluny però sobretot què i com li diria. Sense rancúnia, tan sols que tingués constància del que les seves accions havien provocat a la meva vida. A l’estiu dels meus 39 anys vaig saber que mai més podria tornar a parlar-hi, ja que acabava de morir de càncer.
Tant als 29 com als 39 anys les portes que creia que obririen el camí a la pau interior van quedar tancades per sempre. Una d’elles implicava guardar silenci per sempre perquè del contrari, jo mateixa hagués causat patiment i tortura psicològica a algú que havia bloquejat vivències i memòries per preservar-se del dolor que havia causat.
La segona porta era infranquejable, la mort s’emportava cada llàgrima, cada paraula.
I és així com vaig entendre que el perdó no sempre és possible en un procés de curació o creixement personal. És més, m’atreveixo a dir que egoistament creia que només confrontant als altres amb els seus desencerts i passant comptes amb ells jo podria fer net, quan la veritat és que ara sento que les paus no les haig de fer amb ningú més que amb mi mateixa. Només així trobo serenor, mirant enrere i acceptant aquelles persones com a part del gran mosaic que conforma la meva història.
Verònica
