Avuí volem retrobar-nos amb un article de fa un temps escrit per la nostra amiga i col.laboradora Mª Àngels. És un article per reflexionar una mica durant l’estiu.
La Pregunta “del millón”: ¿PARA QUÉ ME SIRVE LA ENFERMEDAD?
Treure’s el cartell de trastorn alimentari és quasi tan difícil com acceptar que te’l posin… però amb una gran diferència: el títol de malalt te’l penja un metge, mentre que treure-se’l només depèn d’un mateix. De ningú més.
Diuen els experts que és en aquest punt on els pacients som més reticents a deixar anar marres. I n’estic d’acord, perquè sovint aquesta reticència es disfressa de precaució… i crec, que per aquesta etapa passem tots.
El procés de recuperació és tant llarg com intens i gran part passa per abandonar la malaltia, de manera conscient i volguda. És just acceptar que no fer-ho és una manera de seguir donant pàbul a un trastorn, sota el que es poden justificar comportaments quasi inexplicables.
Donar a la malaltia el lloc que li pertany no és qüestió fàcil. De fet, jo ho n’he hagut d’aprendre perquè durant anys he fet servir de bandera el trastorn. Primer, per una raó prou lícita: que tothom entengues el que estava passant. El problema està quant recuperada, vius dels rèdits de la malaltia.
Hi ha persones que sempre que poden recorden que han patit un trastorn alimentari i que s’ha d’anar amb compte… com els que encara viuen dels temps de guerra i en parlen a la mínima oportunitat.
Un cop recuperat, l’enemic és tan lluny com tu vulguis i no ajuda pensar, dia sí i dia també, que la malaltia pot revifar en qualsevol moment. Tampoc, justificar sota el paraigua de la malatia comportaments que encara es mantenen. Ni ajuda, ni aporta.
Dues preguntes em van obrir els ulls en aquest llarg procés: Estàs disposada a curar-te? Estàs preparada per abandonar la malaltia i trobar-te amb la Mª Àngels?
I tu, què respons?
