Marxar, sortir, treure. Desfer-te en definitiva d’allò que t’atenalla. El que sigui, records, passats, emocions, sentiments,càrregues en definitiva innecessàries.
M’agrada pensar que si sóc jo la que marxo d’un lloc i no espero que m’hi treguin (que ja em passa), sempre tinc la possibilitat de poder tornar-hi. Em deixa en una situació de privilegi per triar que abans per a mi era impensable.
De sortir, desde fa un temps, que està de moda sortir de l’armari. Jo sempre he trobat més divertit amagar-m’hi però tot va a gustos (que no té res a veure amb l’edat) i ara tampoc no em vé de gust parlar d’orientacions sexuals, avui no toca! Avui toca, CANVIS per ser JO MATEIXA i TREURE per POSAR.
Ahir vaig estar amb uns companys i companyes i vam tenir una conversa xula: la Núria té problemes per millorar amb ella mateixa en el seu procés personal d’acceptació i es trova estancada. Li pesa, diu ella, l’ànima. Vam desengrunar que el que li pesen són les noses, els records i les culpes que guarda al seu armari de casa entre boletes de càmfora, penjadors, calaixos i prestatges. Bruses de flors pansides d’un casament frustrat de fa més de quaranta anys. Jerseis que li va fer la seva mare ja morta que no li abriguen les absències ni les abraçades que li van faltar en vida. Pantalons de campana que toquen a morts pels records del cos que un dia va tenir i que ara són una tortura de dietes i propòsits de “dilluns començo”. Jaquetes que amaguen pors de no ser estimada per ser com és perquè un dia algú li va dir que no valia, que no podia, que no calia, que no pensés, que van amagar potser fins i tot cops i morats que només ella sap. Llença-ho, Núria!!! I em quedo gelada a la cadira i penso en el meu armari i confesso: jo també he de fer neteja.
Aquest matí m’he llevat abans que el despertador i m’hi he plantat al davant. Amb decisió: fora camises, dues; fora armilla,una; fora pantalons, un parell. Feien olor d’ orgull, de ràbia, i de fracàs, tenien el tacte aspre i arrugat de la rancúnia, el dolor del cos fet malvé que tapaven una vida malalta y grisa. Un cop fora de l’armari, de casa i de la meva vida em sento diferent, diferent per seguir deixant-me tal i com estic. Vull dir amb les meves coses, descosint les etiquetes i llevant les costures que em rasquen i endavant. Deixant espai al meu armari per al que ara m’agrada, coses senzilles, fàcils de portar i rentar i que no necessitin planxa, coses que trio jo segons el meu gust sense mirar aparadors i sense complicar-me.
Vull canviar la meva tendència d’acumular records i objectes que no em serveixen. Serà una feinada però avui he començat per dues camises, una armilla i un parell de pantalons.
Per cert, tu com el tens l’armari?
2 comments for “Una mica de neteja”