Bona tarda,
Avui em faré la valenta, va! No sé si ho he comentat alguna vegada però sóc autodidacta amb els assumptes d’informàtica i el desequilibri està en el temps que hi inverteixo i els resultats obtinguts. Fa anys que estic encallada en el nivell “copia y pega” (que ni en català em surt) i d’aquí no avanço.
El que et deia, entre la meva habilitat d’estar per casa i la meva tossuderia de Doctorat: ho havia de penjar SÍ o SÍ al final he aconseguit copiar la URL i si la cliques (clica, per l’amor de Déu) aniràs a una pàgina molt recomanable del Facebook on directament s’obre un fragment d’un vídeo que m’ha agradat molt.
No sé si la coneixeràs. Forma part d’una sèrie per a la TV que es diu My Mad Fat Dyary i aquí s’hi parla de l’autoacceptació. De totes maneres, m’agradaria que abans de mirar-lo obrissis tan com puguis la ment i no ho deixessis només relacionat amb el “cos”. El nostre cos, sovint, és la funda, la cobertura que amaga abismes d’inseguretats, drames personals i traumes que només nosaltres sabem, i no és mai lleig de fora, és com nosaltres ho signifiquem per dins. Desfer el disc dur de “estic grassa, sóc lletja, sóc una inútil” té el seu procés però com tot, acaba per caure. No cal desaprendre que potser seria un error o no cal. Un reset, torna a engegar i carrega informació vàlida, la resta a la paperera de reciclatge.
Ah, i bona revetlla..
Ester
