Per arribar des del carrer fins a la porta de l’ ACAB hi ha exactament 26 graons. El que fa el número 11 és irregular, un mica més alt que els altres i alguna vegada hi he ensopegat. És clar que hi ha ascensor, però és un “principal” i jo poques vegades n’agafo d’ascensors, és un tic que m’ha quedat, tu ja saps de què parlo.
Just reflexionava sobre el temps que invertia abans en aplicar canvis en els meus hàbits i en el per què. Trigava perquè tenia por a la diferència i a allò que m’era desconegut, als canvis d’horaris per menjar, de mides, d’espais i de zones de confort. Però calia ser valenta i això implica deixar-se guiar com el qui duu una bena als ulls i no ha de vacilar en el pas, lent però ferm.
Me’n recordo també, quan tenia la capacitat dolorosa i esgtotadora de pasar per tots els estats d’ànim en només unes hores: de l’eufòria al fons del pou, de les llàgrimes a fer girar el món jo sola, d’anar sobrada a sentir-me la dona més buida i roïna de l’univers, tot en una espiral d’insatisfacció on el patiment pel menjar, l’angoixa de no aceptar-me centrada en la forma del meu cos, em feien cada dia més petita, irascible i llunyana.
Però mira, no sé ben bé ni quan ni com, ni per què, que un dia de tan cansada que estava, em vaig trobar pujant les escales de l’ ACAB i ja el primer dia em van donar la primera indicació de que no seria un camí per fer relaxada, vaig ensopegar amb el graó número 11, havia d’estar atenta als alts i baixos, als de la vida i als meus propis. Tot deixava d’estar ordenat i quadriculat segons la meva estructura malaltissa. Hi ha dies que les dificultats i les trampes de la malaltia les veig a venir i hi poso les eines necessàries per no caure-hi de quatre potes, també és cert que m’he topat amb molts “graons número 11” que m’han fet trontollar, però mai anar enrere. L’important ha estat arribar al “principal” i trucar a la porta, la resta no és més que aprenentatge i el dia a dia d’aprendre a fer meu el meu temps.
Ester
