La Mª Àngels, llicenciada en periodisme i mare d’un fill adolescent però, sobre tot, dona resilient, forta i plena de ganes de menjar-se el món; comparteix amb tots la seva experiència i recuperació, les seves reflexions… en el seu blog, “Cómo superé la anorexia”. Un passeig per la malaltia de la mà de una supervivent, que en parla amb proximitat, sense embuts: l’anorèxia adopta moltes formes, estén les seves urpes per tot arreu, es cenyeix a la seva presa (en paraules de l’autora). La Mª Àngels les aborda totes, va desgranant amb el teclat, cada setmana, els diferents prismes des dels quals es pot veure la malaltia.
“¿Por qué la anorexia me escogió a mí?”, “No me gusta mi cuerpo, pero lo acepto”, “Historia de un final cada vez más feliz”, “La anorexia, a diario la recuerdo”, “¿Para qué la usaba y qué escondía detrás?”, “O te entierra, o la entierras”…
Una idea constant, però, al llarg dels seus escrits, és la possibilitat de canvi com a element clau del procés de recuperació: el fet que no hi ha res d’immutable, que fins i tot allò que sembla predeterminat sovint accepta multitud d’interpretacions. En definitiva, que som “relativitzables” i el nostre propi ésser, cambiant i ric, rebutja els dogmas, els judicis i les sentències que la malaltia fa seus. Un poema del català Jesús Lizano, “Poemo”, ho il·lustra molt gràficament: les coses (i les persones) podem ser maques tot i no encaixar amb el que s’espera de nosaltres. Així ho recull la Mª Àngels en el seu bloc:
y contemplé la ciela
poblada por los estrellos.
Sentí fría en mi caro,
me froté los monos
y me puse la abriga
y pensé: qué ideo,
qué ideo tan negro.
Diosa mía, exclamé:
qué oscuro es el nocho
y que sólo mi almo
y perdido entre las vientas
y entre las fuegas,
entre los rejos.
El vido nos traiciona,
mi cabezo se pierde,
qué triste el aventuro
de vivir. Y estuvo a punto
de tirarme a la vacía…
Qué poemo.
Y con lágrimas en las ojas
me metí en el camo.
A ver, pensé, si las sueñas
o los fantasmos
me centran la pensamienta
y olvido que la munda
no es como la vemos
y que todo es un farso
y que el vido es el muerto,
un tragedio.
Tras toda, nado.
Vivir. Morir:
qué mierdo.
Un veritable respir enfront dels incansables missatges negatius, un tros d’esperança en brut en format electrònic. Aquí us el deixo. Bon viatge… i gràcies, Mª Àngels.
http://www.superaranorexia.com/
A creure en el vostre canvi, jo segueixo treballant en els meus.
Clara.
