. L’avantatge que tinc és que la diferència del meu ARA amb el meu ABANS és abismal, t’explico: és haber après a dir NO, a plantar-me i decidir.
Al principi, a les teràpies vaig anar fent petits tantejos amb mi mateixa, vivia el dia a dia, mirava de “sentir”i m’aturava intentant esbrinar si la sensació que tenia era positiva o em deixava en el mateix punt de frustració, aleshores triava si volia o no quedar-me amb aquell sentiment i sobretot, si depenia de mi poder canviar la situació que el provocava. O canvi o resignació però sense patir ni entrar en l’espiral del victimisme. Aquesta selecció amb el temps s’automatiza i la negació, el NO, és un clar SÍ a que comencem a triar per nosaltres mateixes i comencem a controlar la nostra vida.
Jo dic NO al malestar que em provoca l’angoixa de la soledat quan trio fer l’esforç de buscar companyia quan la defujo, recorda que la solitud és el caldo de cultiu preferit del que es nodreix aquesta malaltia, quan ens té del tot a la seva mercè. Jo trio dir NO quan entro en conflicte amb el menjar, quan sento els primers trons de lluny que anuncien la tempesta perquè tot i que sé que després sempre surt el sol, les batalles amb la malaltia les tinc sempre perdudes i prefereixo rendir-me a l’evidència de les meves debilitats i demanar ajuda per aprendre a gestionar les meves pors infundades i fer-me forta.
He dit por? Vaig triar dir-li NO a la por quan vaig venir a l’ACAB. M’hi vaig presentar amb tota la por que era capaç de concebre en aquell moment però amb les ganes de treure’m la llosa de la vergonya, la desconfiança, les mancances, la ràbia, la solitud, el no agradar-me ni estimar-me, tot ficat en una bossa de mida industrial que he anat buidant a base de grans dosi de constança més que no pas de voluntat. Entendre que no és una qüestió de voluntat obtenir un bon resultat i que no depèn única i exclusivament de mi, em va portar un temps, el meu temps, molt, perquè quan parlem de TCA vol dir que en aquell moment agut de la malaltia no sabem discernir fins on decidim nosaltres i fins on ens dirigeix el transtorn i va més enllà del que et penses. Et condiciona la vida que és TOT allò que tens. Conviure amb aquesta situació fins que comencis a notar efectiu el tractament és llarg i cal ensopegar molt i no rendir-te. Les millores arriben en la mesura que treballes cada dia i segueixes demanant de nou cap on s’ha d’avançar, és a dir, que has d’obrir una porta ben gran a la paciència i a les noves oportunitats, i ja va sent el moment d’obrir-ne alguna, o NO?
