Treballo en un lloc gran on la majoria som dones, moltes i de totes les edats i amb un horari intensiu. Pel tipus de feina no tenim gaire contacte i no ens podem aturar a xerrar: hola i adéu al lavabo, salutacions cordials a la fotocopiadora però poques converses íntimes. Ja fa anys que hi sóc i he anat canviant de departament i sempre me n’he trobat a més d’una. Aparentment no destaquen per res especial, són normals com tu i com jo, alguna potser sí massa prima i alguna altra amb excès de pes. El que totes tenen en comú és la mirada, d’una tristor profunda i avergonyida que defugen els meus ulls i els de qualsevol altre i que amaguen dolor, impotència, ràbia i històries personals de mancances que no gosen compartir amb ningú. Les miro a l’hora de dinar i veig que el contingut de les seves carmanyoles és irrisori, insalubre com les seves talles i fugisser com els seus moviments lents que juguen amb el contingut i sovint tampoc s’acaben. Les busco amb la meva presència i intento transmetre que es pot sortir, que em recordin com estava jo abans, com era, com estic ara i els somric, i s’espanten.
Puc dir-te que la por és un sentiment d’alerta que ha de servir per posar-te en guàrdia i no per retrocedir, però has de donar el primer pas per fer l’aprenentatge . Sé també que encara que pensis que pots amb tot i que ets forta necessites més que ningú que t’estimin i t’abracin i no és fàcil si no saps on acudir perquè tot t’agobia. L’únic fracàs estarà en que no ho hagis intentat.
Clara i Ester
