Ben recentment he tingut el plaer d’escoltar, dels llavis d’algú molt savi, un conte infantil d’origen budista, que diu així:
‹ Un home passejava pel port quan va adonar-se que a la cistella d’un dels pescadors hi havia un gran peix que encara es movia. Amb la intenció de evitar que s’ofegués, el va agafar amb molta cura i el va portar a un estany proper, marxant cap a casa molt satisfet amb la seva acció. Al cap d’un parell de dies, els veïns es van adonar que tots el peixos petits de l’estany havien desaparegut, i que només hi quedava el gran. Plens de ràbia, ho van matar. Així, l’acte del home no només va comportar la mort de tots els peixos petits, sinó que també va suposar que el seu propòsit inicial de salvar la vida del peix gran quedés frustrat ›
Les bones intencions, com queda de manifest, no sempre són suficients a l’hora d’aconseguir un objectiu, encara que aquest sigui bondadós, honorable o sanador. Si volem que les nostres accions es tradueixin de forma plena en el món i, en definitiva, sobre el nostre propi univers i el dels que ens envolten, cal que hi posem esforç, constància, saviesa. Però no saviesa com a intel•ligència pragmàtica, mesurada mitjançant un coeficient – sinó com a coneixement pràctic, a mig camí entre la intuïció, la experiència i les senyals que ens dóna el entorn, les emocions dels demés i les que ens pertanyen, les seves necessitats i demandes, els desitjos i les pors que ens són inherents a tots en la nostra condició d’éssers humans-. Sovint infravalorada a favor de la intel•ligència “de llibre”, resulta que va ésser ella i no una altra la que va venir a la meva ment quan vaig sentir aquest relat. Per què si hi ha alguna cosa que sento haver sigut capaç de treure del meu procés malalt (i espero poder fer-ho sempre), és això –més aviat, quelcom bastant més humil que crec que s’hi assembla-.
Com que és una mena d’habilitat viva -que evoluciona amb un mateix i depèn en gran mesura de l’estat mental i la pau interior-, la seva fortalesa es veu minvada quan ens descuidem, menyspreem i deixem de tenir cura del nostre auto-concepte, del nostre valor. Com que ni tan sols les nostres intencions resulten positives, pures o entenedores, no donen lloc per a què sorgeixi aquest coneixement tan necessari. Els darrers dies he estat revivint la sensació que la meva malaltia sempre m’acompanyarà, que encara que ja no m’invalidi segueixo portant-la a sobre com si fos una tara, que hauré d’acostumar-me a quedar marcada per aquesta etiqueta auto-imposada tota la vida -i al patiment que allò implica-. La meva entesa totalment anul•lada per aquests pensaments, el meu cervell enfonsat i jo, doncs molt trista, sense saber què fer. Impossible avaluar els fets des de la seva essència, impossible orientar-me cap a la felicitat.
De cop (i de nou), algú altre -també molt savi- em va donar una autèntica lliçó de saviesa: i per què t’obstines en fer d’un avantatge un càstig? D’una cosa que forma part de la teva història, del que tu ets avui i de la teva cura personal; quelcom indigne i humiliant? El que has d’aprendre és a integrar-la amb la resta de les teves vivències, a deixar que contribueixi a la teva maduresa i autonomia… en fi, l’has de tractar (T’has de tractar) amb saviesa. Vaig sentir, fins i tot físicament, com si un mecanisme es desbloquegés dins meu, com si la pressió que em torturava es desinflés. Havia estat tan capficada en dedicar tot el meu esforç i bones intencions en gestionar aquell “estigma” que ni m’havia parat a pensar que, potser, no n’existia. Que només havia d’escoltar-me i entendre’m, i deixar anar aquesta càrrega una vegada per totes a veure si així sóc capaç, per fi, de salvar la vida d’aquest majestuós peix.
Clara
