Recordo una nit com moltes altres, estirada al llit abans d’anar-me’n a dormir. Igual que tantes altres, el meu cervell bullia amb activitat, una barreja de pensaments i emocions negatives que s’arremolinaven de manera gairebé automàtica. Cada nit, aquesta estona prèvia (que ara em delecto) suposava per a mi un dels pitjors moments del dia: m’havia acostumat a fer repàs dels errors de la jornada a la meva ment, com si hagués de recitar-la en forma de lliçó al matí següent. Això sí, davant de la professora més exigent del món, llevat que només hi trobava error rere error. Donava per terminada la meva dosi diària d’autoavaluació, em deixava conciliar la son, sempre poruga del que pogués passar demà.
Recordo aixecar-me amb una sensació d’inquietud, els nervis de punta com si el temps hagués quedat immòbil la nit anterior. Avui tocava examen, com cada dia.
Doncs bé, recordo una d’aquestes nits de malson. Havia portat un dia terrible, d’aquells en què fins i tot això que normalment em serveix d’empenta i recolzament semblava fora de lloc. No vaig trigar gaire en començar la meva tasca quotidiana, el “necessita millorar”, amb un nus a l’estómac. Sorprenentment, però, i al cap d’uns minuts, em trobava tant exhausta que vaig coquetejar amb l’idea de deixar anar la meva ment: “i si avui no sucumbeixo al que diu la Clara malalta?” Vaig sentir tanta por que de seguida vaig voler tornar a agafar-m’hi. Per a què? Havia suspès l’examen avui, i tornaria a suspendre demà. Potser estava seguint el mètode equivocat? Què havia de fer i per què se’m feia tan difícil? Les exigències dictatorials de la malaltia em van semblar, de cop, desmesurades, il•lògiques…
“Clara, està bé”. Recordo escoltar aquestes paraules, procedents dels meus llavis, com una mena de perdó absolut. Aquest va ser el primer cop que em vaig “abraçar” a mi mateixa des del començament de la malaltia. Encara avui em sorprèn la meva reacció… (que, em penso, va ser fruit d’una combinació d’esgotament –tant mental com físic- , ràbia i el treball continu a teràpia), tan natural dins el meu món totalment rígid. D’ordres i judicis ja n’estava tipa des de feia mesos. Ara bé, mai m’havia atrevit a exterioritzar aquest desig de consol, suposo que per por a haver d’enfrontar una situació que em descol•locava i (de segur) se’m faria difícil. I, almenys aquella nit, la Clara va dormir amb una mica més de pau al cor. Tot i que, evidentment (això no és quelcom miraculós), la veu encara em va assaltar durant força temps, el temps i la constància m’ajudaven a relaxar-me poc a poc. Oi que la confiança es trenca davant de la incoherència entre els actes i les promeses? Jo vaig anant perdent això, la “confiança” en la malaltia… mica en mica, me’n vaig adonar que els seus mandats no em servien per ser feliç, ni tan sols per apropar-me a la Clara que volia ésser. Ara m’agrada dir, perquè em sembla molt gràfic, que em vaig tornar “mandrosa” en relació a la malaltia. La vida, amb les seves pujades i baixades, no cap dins un calaix tan petit.
El “bo”, definitivament, no val el dolor, perquè per a aquell no hi ha espai a la malaltia. I si no necessites aquest lligam? Per què no probes a treure-te’l de sobre? Les nits estan per agafar forces, per donar gràcies pel que ha passat avui i somriure al que pot venir demà. Els malsons, per definició, perden efecte en despertar al món exterior.
Clara.
