Ni se m’havia passat pel cap visitar un especialista o plantejar-me un tractament. Intuïa que tenia un problema però me l’havia carregat a l’esquena i així no em calia enfrontar-m’hi de cara.
Al final va ser la meva parella qui va posar les cartes sobre la taula: érem tres en aquella relació i havia de triar amb qui preferia quedar-me i jo estava en aquell moment d’esgotament tal amb mi mateixa que em vaig rendir. No va ser fàcil dir-ho a la família però veure la cara d’alleujament al constatar que per fi llençava la tovallola i donava mostres de deixar-me ajudar, va ser el primer pas cap a recuperar una part de mi que donava per perduda. A la feina vaig descobrir que només jo pensava que era el centre d’atenció ja que vaig estar uns mesos de baixa sense explicar-ne el motiu i al tornar sí que van preguntar-me les quatre coses de rigor, però al cap de dues hores tothom tornava a estar embolicat amb les seves cabòries.
Rendir-me va voler dir assumir partir de zero i en el meu cas, després de consultar amb el meu psiquiatre i un cop fet el tràmit amb el meu metge de capçalera vaig demanar un ingrés. Ambulatòriament no hagués pogut, ho reconec. El convenciment que tenia un problema, que havia d’entendre que m’enfrontava a una malaltia de llarg tractament i que havia de tenir molta paciència amb mi mateixa van ser la clau per començar a tenir una relació íntima amb el menjar. L’ingrés va anar-me molt bé, el fet d’estar sola va ser dur però necessari perquè només jo podia desprogramar el disc dur que mentalment m’havia creat al llarg dels anys amb conceptes erronis que anaven des de mides a pesos, conceptes equivocats de mi mateixa, interferències amb la família, aïllament dels amics, mala relació amb el meu entorn i aquella permanent sensació de malestar i d’estar fora de lloc. Va ser un treball diari: el meu cap pensava una cosa, alguna argúcia per evitar menjar o desacreditar-me o qualsevol bestiesa i, acte seguit, jo me n’adonava, em posava el pensament al davant i treia d’on fos una escletxa de sentit comú, desmuntava el pensament i em reordenava la idea, el gest, l’acció, el que calia fer sense pensar ni valorar. M’havia rendit i en aquesta primera mecànica de l’esforç i la repetició, juntament amb les teràpies, sabia que al final trobaria el que no havia fet mai..fer vida normal.
Durant aquesta estada vaig entendre que el menjar no em feia mal, que era jo qui, sense voler, me n’havia fet i vaig agafar força per seguir endavant. Encara em quedava l’Hospital de Dia, conèixer gent com jo, aprendre de les seves experiències, dels seus encerts i dels seus errors, tot per anar cada dia una mica més deslliurada del pes que durant anys m’havia penjat a l’esquena i que ara, tot i que forma part de mi, està endreçat on toca i no fa mal, me’l puc mirar de cara sense vergonya perquè he acabat per no tenir-ne de mi.
Tinc la certesa que el dia que vaig decidir començar el tractament va ser el dia que vaig obrir la porta a estimar-me i que m’estimessin.
Ester
