Febrer; El Tractament. Camí sense retorn

Començar a tractar el meu trastorn alimentari no se’m passava pel cap…entre d’altres coses, perquè jo no creia que fos un trastorn, sinó una elecció.
Recordo perfectament el primer dia al servei de psiquiatria de Sant Pau. Anava de part de la doctora de capçalera qui, sense dubtar-ho, em va fer un volant per a la unitat de trastorns alimentaris.
Jo pensava, ‘no és per a tant…això amb quatre dies de bondat, estarà resolt’. Evidentment, el que no podia fer després de confessar que el menjar em trastornava, era quedar-me asseguda al sofà.
Cap a Sant Pau! – amb uns nervis horrorosos a la panxa-. Allà vaig tenir una primera visita amb el Quim…el psicòleg. Aquella sessió va ser una barreja de vergonya, penediment, fracàs, ràbia, dolor, pena…i moltes coses més que corrien pel meu cap a la mateixa velocitat que les llàgrimes queien galtes avall.
‘Si això m’ha passat només amb el psicòleg, què serà quan em vegi el psiquiatra?’, no m’ho volia ni imaginar…li tenia molt de respecte.
‘M’entendrà, sabrà de què li parlo?’
Sempre explico, mig avergonyida, que quan vaig entrar a veure al Doctor Soriano, li vaig dir: ‘quiero curarme sin tener que cambiar de talla de pantalones’. Tot sigui dit, que aquell cop no va ser el definitiu…al poc temps vaig descarriar-me.
La segona vegada que vaig entrar per la porta de la consulta del doctor, dos anys després, sabia que aquella era la definitiva. M’havia d’arremangar i deixar al descobert la meva ànima…aquell jo que em feia funcionar com un robot.
Els primers dies d’ingrés a l’hospital de dia, em sentia sola en una illa deserta…observada…analitzada…amb mirades clavades al clatell i pensant: ‘això no va amb mi’. Sola i esgotada de sentir coses que no em venien de gust…hi havia noies pitjor que jo, i amb idees que em feien retorçar l’estomac!
Asseure en un menjador davant una safata amb algú controlant els teus moviments, no m’agradava…però només hi havia un camí per sortir d’allà: la porta i amb l’alta a la mà.
Molta gent sabia ja del meu problema i havia de ser coherent amb mi mateixa…si t’has posat en mans de metges és per deixar-te ajudar. En aquell moment vaig treure’m la disfressa de l’orgull i vaig deixar-me caure als braços d’un equip de persones que sabien el que feien. La responsabilitat era meva, però ells m’ajudarien. A partir d’aquell moment, vaig entrar al despatx del doctor per demanar una dieta més complerta…havia entès que la recuperació passava per arribar a un pes satisfactori. M’havia d’implicar, al menjador, a les teràpies i en el meu dia a dia. No pensava posar més pals a les rodes.
Aprendre a menjar, tenir disciplina i perdre la por, va ser relativament fàcil…quasi mecànic. Enfrontar-me a mi mateixa, al meu jo malalt, el més difícil. Descobrir que dins meu hi ha una gran persona capaç d’aconseguir el que es proposi, el més satisfactori.

Mª Àngels