Tenia 15 anys i no entenia res. Perquè jo no podia actuar davant el menjar com els altres. Perquè, amb la meva curta edat portava ja 3 o 4 anys de dietes i de pressió pel meu pes. L’esport en l’àmbit competitiu certament no em va fer cap favor en aquest aspecte i un cop ho vaig deixar (als 15), la confusió va ser màxima.
Perduda, amb un fort sentiment de no pertànyer a cap família que no fos la del meu club esportiu durant 10 anys, amb una relació nefasta amb el menjar, una autoestima inexistent, sense ningú amb qui identificar-me, que confiés en mi o amb qui pogués ser jo mateixa…
El primer pas cap a la recuperació va ser empitjorar. Anar cap avall, Tocar fons. Als 16 anys, van haver-hi petits intents d’acostar-me al meu pare i intentar parlar-li sobre el meu problema amb el menjar. Vaig fins i tot visitar una psicòloga, que en aquell moment va ser de poca utilitat.
Jo sabia que tenia un problema però no estava disposada a deixar-me ajudar i per tant, qualsevol intent de millora era totalment inútil. Aquesta era la crua realitat.
Durant dues dècades, va haver-hi psicòlegs, psiquiatres, teràpies, grups de 12 passes, llibres, antidepressius. Mai llavors vaig deixar-me ajudar però mai vaig deixar d’intentar-ho. Era evident que com més m’aïllava i em centrava sola en el meu problema, pitjor funcionava.
La maduresa que aporta el pas dels anys junt amb la meva evolució personal van ser decisius. I just a la meitat de la dècada dels 30 vaig entendre el que significaria el principi de la fi del malson. El concepte que em permetria viure en llibertat: no es tractava pas de vèncer al monstre només amb la meva empenta i força de voluntat. Es tractava d’ara endavant també d’estimar i valorar la meva persona per tal que el monstre perdés notorietat i força per si sol. No lluitaria mai més en contra, sinó que em dedicaria a reforçar i cuidar el que era meu, el que era jo.
I va ser llavors quan vaig fer bon ús de totes les eines que tenia a l’abast. Suport psicològic, emocional, farmacològic també. Estava tan oberta i predisposada a rebre ajuda que totes les opcions emprades van ser una fórmula magistral i perfecte, necessàries per arribar fins aquí.
Avui dia els metges, tractaments i teràpies han quedat enrere. Però la introspecció, el treball intern i pressa de contacte amb mi mateixa segueixen sent essencials per a la meva estabilitat física, emocional i espiritual.
Verònica
