Des de fa dos anys la mare viu en una residència. Passo a veure-la gairebé a diari. Al principi era una mena d’expiació de la culpabilitat que sentia perquè ella fos allà però a mida que jo m’he anat trobant millor amb mi mateixa, he pogut entendre i redireccionar moltes de les meves emocions i ara hi vaig perquè sí, perquè em ve de gust i vull aprofitar aquest temps que ens queda. Però no és de la mare que us vull parlar.
Resulta que l’altre dia havien canviat la portera de la recepció i la que substituïa l’habitual feia unes setmanes que no em veia. La bona dona, cal dir que és molt efusiva, bona gent, de tracte amable i generós i com qui no vol la cosa, entre la bateria de preguntes del tipus: i què la família? Què fa la gata? Com han anat les vacances? Va, i em deixa anar…”per cert, tu estàs una mica més…?!?!?!” i va fer aquell gest amb les dues mans obertes, encerclant-se la cara… Va fer “el gest”!!! No ho va dir, però és va entendre TOT.
Me la vaig mirar i les paraules van sortir soles sense esforç, us juro que van fluïr: “ja pot ser ja…la veritat és que ha anat tot la mar de bé, he estat molt tranquil·la i què vol que li digui..ja em convé” No li vaig voler donar més importància, però què caram! I és clar que la tenia!!! Si això mateix m’ho diuen un temps enrere m’enfonsen en la misèria total. Recordo quan el fet de que em diguessin “que guapa estàs” era sinònim de “que grassa estàs” i s’obria la caixa dels trons i jo em tancava en la meva càpsula d’angoixes i perdia la roba que em queia i la fe que m’ajudava a viure.
Com no ho he d’explicar quan un dia li guanyo la batalla? Qui m’ho havia de dir, mare, que cada vegada m’agrada més venir-te a veure.
Ester.
