Des de ben petita, mai em va agradar la platja. Em semblava avorrida i bastant fastigosa, per la barreja de sorra i crema solar. Els meus pares tampoc van ser molt de platja, així que a casa no hi va haver mai conflicte al respecte.
Ja de jove vaig aprofitar per amagar algunes coses sota aquest poc apetit marítim . M’aterroritzava posar-me en biquini davant de qui fos… inclús, per pura vergonya, m’havia quedat vestida. Estava convençuda que tothom disseccionaria el meu aspecte i que el mirarien pel microscopi (el mateix que jo tenia al cap, per analitzar qualsevol cosa)
De gran vaig tornar a la platja. La veritat, em va continuar semblant una activitat poc atractiva…com sempre. Però va ser allà, entre sorra i crema solar, on vaig fer una reflexió definitiva per a mi.
Havia crescut amb el convenciment que el que es gravava al cervell, allà restava per sempre. Per això, sempre tindria aquest problema…el meu cervell havia après a funcionar rebutjant el menjar i el meu propi cos. I això ja no canviaria.
Va ser a la vora del mar, asseguda. Vaig clavar les mans, perquè quedessin marcades a la sorra. Perfectes, precioses! (jo diria). I quan va venir l’onada se les va endur…encara que les hagués apretat fort….i per cops i cops que ho repetís. Va passar el mateix amb les paraules que vaig escriure…el mar les esborrava i les transportava a un altre lloc. Què em feia pensar llavors que el meu cervell era de pedra…realment el meu comportament no es podia modificar?
‘Jo sóc així’, va ser la primera frase que vaig voler que l’aigua s’endugués cap al fons…amb la mateixa calma. El mar em va ensenyar que res és perpetu i que amb l’impuls necessari les coses podien canviar. Només m’havia de deixar donar la ma.
Des de fa tres anys, hi torno sovint per escriure els pensaments que vull veure marxar…una teràpia excel•lent per entendre que res es manté… I ja de pas, reconciliar-me amb la platja.
Mª Àngels
