És tan cansat haver d’estar sempre a l’alçada…..tinc la sensació d’estar contínuament bombardejada amb missatges que em diuen què haig de fer i com haig de ser. Se’m demana estar guapa, estar prima, ser jove , tenir èxit i no se que 1000 coses més que si no les compleixo corro el risc d’estar exclosa del món en que vivim.
Durant molt de temps m’ho vaig creure i vaig intentar complir amb el que pensava que se m’exigia, volia agradar a tothom, i realment va ser mot frustrant , l’ideal de bellesa i èxit que ens imposen està molt lluny de la realitat i cercant la perfecció vaig acabar fracassant.
La meva inseguretat feia que cregués que si agradava als demés o era el que els demés volien que fos , em sentiria acceptada i estimada , això comportava un esforç molt gran i em posava en situacions incomodes per no saber dir NO, em feia por sentir-me rebutjada, no em valorava, quan sentia algun comentari negatiu cap a mi m’enfonsava i intentava canviar de seguida allò per no tornar a sentir aquella crítica, com pots veure això es molt difícil de portar ja que es impossible agradar a tothom.
En el moment que vaig decidir fer una dieta després de temps sense acceptar el meu cos; que vist des de la distancia al meu cos no li passava res , simplement era el moment del canvi de l’adolescència i tot estava una mica descontrolat ; vaig començar a rebre comentaris agradables i vaig tenir la “falsa” sensació que la meva autoestima va començar a pujar, llavors ja sabia el que havia de fer, aprimar-me.
Al principi tot era fantàstic , em creia capaç de tot, em sentia acceptada, em sentia amb molta força, però va durar poc. Vaig “enganxar-me” a perdre pes i va quedar a un costat la part d’agradar als demés i sentir-me acceptada, la veritat que ja no m’importava si els agradava o m’acceptaven l’únic que em feia sentir “falsament” bé era aprimar-me.
L’objectiu proposat no s’havia complert, no era feliç.
Després de molts anys de procés intern i perquè no, de maduració he après que no es tracta de ser perfecta si no de cuidar i valorar el que tinc. Mirar el que SÍ tinc, el que SÍ sóc, el que SÍ m’agrada, SER natural i espontània, deixar-me SER sense pressions, sense exigències, mirant-me més a mi i menys als altres.
He descobert que quan dediques l’energia en cuidar-te i respectar-te, en mirar què necessites TU i no els altres, la inseguretat s’esvaeix i amb ella la necessitat d’agradar.
He descobert que el que SÓC està molt bé, és el millor que tinc i és allò que els altres estimen de mi.
Glòria
