La meva principal pregunta quan estava submergida entre crits, càstigs i plats farcits de muntanyes de menjar, era què hi havia després de l’anorèxia. Veia un buit, un buit fosc com un pou d’aquells de pedra profunds on la veu ressona i gairebé no es figura l’aigua del fons.
Veia aquella vida idònia lluny, massa lluny i pensar que m’havia d’enfrontar sola a aquell buit tan fosc per tenir una vida que encara no figurava, m’esborronava. Em calia lluitar si ja estava bé com estava?
Però no era conscient que l’anorèxia em desgastava i em requeria un esforç molt gran mantenir-la, per això m’aïllava del món perquè haver de dialogar, haver de parlar, haver de pensar, era un esforç descomunal.
Però un cop t’enfrontes a aquella foscor i saltes aquell pou, que no és més que una barrera imaginària, veus que la vida idònia no existeix, que l’has de construir tu, que t’has de conèixer per triar el que et portarà a ser algú al dia de demà. Ara bé, sí, cal esforç, molt esforç per combatre la foscor.
Blanca
