Recordo perfectament el dia en que la meva família em va preguntar que estava passant? Notaven que algo no anava be però no sabien que era…. Notaven canvis físics, canvis d’humor i estat d’ànim però aparentment tot estava be, estudiava, treballava i complia perfectament amb les dues coses
En aquell moment jo ja estava malalta, portava temps que no feia les coses be i no entrava en els meus plans que ells ho sabessin, era un problema afegit, jo no volia canviar res del que ells podrien considerar que no havia de fer.
El moment en que ens trobem la malaltia, la meva família i jo, va se dur, vaig sentir ràbia i vergonya però sobre tot vaig sentir que eren l’enemic, m’havia de protegir, amagar, apartar d’ells ja que estava segura que em posarien les coses difícils per continuar endavant amb el meu pla. Reconec que sabia que jugava amb avantatge i em vaig aprofitar de la seva ignorància davant la malaltia, tot i que un especialista em va diagnosticar un trastorn de la conducta alimentaria, ells no sabien absolutament res d´ això, pensaven que si menjava em curaria i va passar un temps en el que vels vaig poder enganyar. A tot això la malaltia seguia endavant, em vaig aïllar, ja no podia tenir una vida normal, vaig haver de deixar d’estudiar de treballar, el control s’havia convertit en descontrol i quan vaig deixar de mirar-me el melic vaig adonar-me que ells encara seguien al meu costat i no sols això si no que també m’havien entès, potser amb la meva mare xocava mes i suposo que es per aquesta raó que va decidir mantenir- se en un segon pla però sempre al costat del meu pare , eren un equip, anaven a una, ho van fer molt be, mai em van qüestionar, van entendre en tot moment que patia una malaltia mental, connectaven amb mi des de el sentiment des de l’amor i així es van guanyar la meva confiança, llavors vaig entendre que no eren l’enemic.
Recordo un moment molt dolent de la malaltia en el que vaig tocar fons física i psíquicament, estava totalment desesperada…..em van demanar que em deixes portar, ho vaig fer, vaig creure en ells, vaig acceptar el tractament que proposaven els especialistes i vaig decidir que era el moment de formar part del món real amb totes les conseqüències que allò portes, vaig responsabilitzar-me per primer cop de la meva malaltia i va ser l´inici d’una duríssima recuperació, que amb les meves ganes i força i l’acompanyament de la meva família he arribat a tenir la vida que vull a ser la persona que soc a estimar-me i a estimar i el millor de tot es que encara hi son i em segueixen acompanyant.
Glòria
