Resulta que estic en un moment en el qual canviaria moltes coses.
Resulta que la meva idea de la maternitat s’ha vist totalment amenaçada per uns adolescents que m’empenyen contra les cordes del ring on té lloc la lluita.
Resulta que allò que jo entenia per amor ha adoptat diferents formes, posant la meva relació de parella també entre les cordes.
Resulta que hi ha una part de mi que pugna per sortir, per viure i expressar lliurement qui sóc, com sóc, què vull.
A tot això, me’n adono que accepto i cuido el meu cos des de fa força temps, i amb ell fem front a les sacsejades de la vida. Però fins recentment, no he volgut veure quines altres estratègies buscava per substituir el dolor. I la buidor.
I resulta que ja estic farta d’estratègies, perquè ara sóc capaç de créixer en el dolor. Que no m’amago en la foscor, que trec pit i planto cara. Accepto els límits, però no la resignació.
Resulta que ara sé qui sóc, com sóc i cap a on vull anar… Però malgrat l’impacte emocional de la meva descoberta, me’n adono que arribar a aquest punt ha estat el major acte d’amor cap als que m’envolten i sobretot, cap a mi mateixa.
Verònica
