Avui, he deixat expressar els sentiments de la meva germana. Què sentia al veure que la seva germana gran patia anorèxia? No són paraules d’una malalta però la companyia també forma part de la malaltia. Per això vull compratir un altre punt de vista, perquè no només som nosaltres les que patim, els de casa també.
——————————————————————-
En aquella época tenia 9 anys. Ara en tinc 14. Veia que la meva germana se n’anava, que es consumia a poc a poc. Volia estar el seu costat, veure què feia durant els dia, per què ella es consumia i jo no? La veia amb una mirada molt fosca, sabia que no era ella.
El meu cervell feia una volta darrere una altra, barrejava molts pensaments. I si es consumia del tot? Però no, se’n va sortir. I ara sóc molt feliç, molt feliç amb ella. Ara és la meva germana, de veritat.
Gràcies.
Blanca
