El dia que vaig començar a desaparèixer

El dia que vaig començar a desaparèixer era molt joveneta, massa com per entendre per què estimava diferent, per què la família m’avergonyia i l’ombra del pare ho cobria tot de crítica i menyspreu, un desinterès sotasignat per la mare indiferent que vivia al seu servei. Eren altres temps, perquè jo era fins i tot petita quan algú va decidir que ja era prou gran per abusar de mi i jo callava perquè segur que era culpa meva. Més tard intentava ser sempre el centre d’atenció fent braços i mànigues per ser sempre la millor, la més simpàtica, la delegada de classe, la més amiga de la més guapa.

M’odiava i va arribar el definitiu cop de timó: modificar la capa externa i començar a perdre pes va ser un bany d’elogis que em feia flotar tant que vaig deixar de tocar de peus a terra, i en adoptar el vòmit i el dejuni com a recurs, em vaig anar desfent, desmoronant, invisible i amagada sense sortir del mateix espiral de mancances i inseguretats, reforçat ara per la malaltia més dolça i amable (reconforta agradar!) però és una amistat perillosa, de dependències i ferides letals que com si es tractés d’unes arenes movedisses  em va anar immobilitzant, aïllant dels pocs amics i amigues, de la família indiferent, de la sexualitat que m’incomodava, i enfortia l’etern pensament de no valer per a res i no fer-ho mai prou bé.

Però estic prima! ..sí. Només vaig sobrada en malestar, ira, canvis d’humor i molt mala llet. I com pot ser que estant tant prima m’enfonsi en aquesta sorra cada dia més? On és l’èxit? On és la felicitat? La parella perfecta que tenen totes les primes? I la família americana?   No fotem!  Perquè jo ara si que no…menjar? no..si ja menjo! Que li expliqui a qui? Jo de moment estic la mar de bé com estic, controlant sempre la situació. Quan necessiti ajuda ja d’alló…Que dius que m’has sentit vomitar? Aquí ja hem tocat sostre: una insinuació més sobre el tema i no em tornes a veure més! Vomitar dius?..amb els problemes que tinc..

I no és que la sorra pugi, sóc jo que m’hi enfonso i necessito ajuda però tinc tanta por!

Ara sé que sentir-se miserable és normal, que és fins i tot el perdut punt de partida, el fons que has de tocar per reinventar-te, donar-ho tot per aparèixer de nou. Comença per la brúixola interna que t’ha portat fins aquí i deixa créixer l’espurna de llum que lluita per sortir.

Ester.