Dies enrrera vaig compartir amb la meva mare un recull de posts d’aquest bloc, vaig escollir-ne de diverses blogueres amb vivències, experiències i reflexions pròpies de cada una d’elles.
L’objectiu era mostrar-li el que desprenen aquestes publicacions. Percebo que les han escrit persones sensibles, reflexives i creatives, les quals han dut a terme un procés introspectiu minuciós i interessant.
La sorpresa esdevingué quan, dies després, vaig llegir el correu electrònic que la meva mare em responia. Realment, no era una sorpresa, perquè sé, que sempre té una visió profunda i intel·ligent de les coses, que no deixa indiferent. Ara, vull compartir el seu missatge amb vosaltres, perquè crec que les seves reflexions són oportunes, encertades i ens poden resultar útils i beneficioses.
Aprofito avui per dir-li, que l’estimo, que li agraeixo, que l’admiro… Ella és una dona sorprenent, entusiasmadora, forta i valenta… molt especial, tan carismàtica, com aquella llum càlida d’una tarda en caure el sol, la llum groga que fa que els arbres es vegin màgics, aquella llum, que d’ençà que sóc nena m’agrada tant…
“Hola Marina, després de llegir els textos et vull fer algun comentari.
En tots ells es manifesta el que va ser un desig de “perfecció”, un rebuig i retret cap a un mateix, un sofriment profund, que la relació amb l’aliment promet resoldre o calmar. Encara que ni ho resol, ni ho calma i a les hores la persona es va aïllant més i més, es tanca, se sent sola.
La recerca de perfecció i el rebuig d’un mateix són el principi de la desconnexió amb el que un és. Quan la persona ha oblidat qui és, està molt malalta. Aquest és l’origen de molts tipus de trastorns.
Com s’arriba a aquest estat? Pensant que has de ser això i allò, que no has de ser així com ets.
L’adaptació al patró a seguir de dona que estableix la societat, ofega a la “nena” que portem a dintre, a la seva necessitat de ser només allò que és, de compartir, de relacionar-se, de sentir, de gaudir d’estar viva, d’identificar i atendre el ser únic que és.
Així i tot, una és la responsable última de la situació creada, com de la seva desconstrucció. Com reclamar ser acceptada, formar part, relacionar-se, si una mateixa no és capaç de fer-ho i es va aïllant?
El patiment i el procés vers la comprensió i superació comporten un creixement personal precoç profund, una base fiable, una saviesa. Es pot sentir agraïment a allò que ens toca viure a cadascú per tal de sortir de la ignorància.
En la lluita interna per no apartar-se d’un mateix, que tots hem d’enfrontar, en mig de les circumstàncies canviants, podem veure les dificultats com a reptes que ens acosten a la nostra essència. És el coratge d’obrir-se a la vida.
Desig i necessitat són dues coses diferents, de fet crec que la persecució dels desitjos ens allunya del nostre ésser. Som responsables de satisfer les nostres necessitats bastes i subtils, fer-ho ens manté calmats, satisfets, capaços.
T’estimo, Marta”
Actualment, quan parlo o recordo el TCA que vaig viure, no tinc ganes de plorar ni em sento trista, com temps enrere m’haguès passat… El motiu pel qual m’envaeix gairebé un somriure, és que ja no el pateixo i que ho sento com una oportunitat. L’oportunitat que tenim cada dia, de com diu la meva mare, reconèixer les nostres necessitats, responsabilitzar-nos, cuidar-nos, dirigir-nos al que ens fa bé. I que l’aliment ens serveixi per nodrir-nos i la vida per satisfer-nos. A més a més tinc una mare a prop, amb la que puc comptar, compartir i aprendre juntes, cada dia mes, a apropar-nos a nosaltres mateixes.
Marina
