Em dic Marina i aquesta és la meva primera intervenció en el bloc.
Primer de tot dir-vos, que estic feliç i contenta de poder participar en aquesta activitat que permet reflexionar, compartir i donar llum al sofriment que comporta la vivència d’un trastorn alimentari.
Tinc 32 anys.
El meu recorregut amb la bulímia va estar llarg i intens, un camí costa amunt que no va ser fàcil. 15 anys de dur aprenentatge. Dies i dies immersa en un núvol de tristesa, carregada de frustració, absolutament cansada, esgotada, amb un sentiment de solitud desagradable, una lluita per dins i un silenci per fora… Però, el que sempre, sempre va acompanyar-me, va estar la ferma convicció de ser capaç de trobar la solució, d’aprendre una forma de vida sense el trastorn al capdavant. Recordo la imatge d’aquell temps… i em veig, sentint la confiança en mi mateixa i decidint que no tenia res més important i motivador a fer, que buscar la font del meu sofriment. Gairebé, pensava, que era un acte de fe, perquè després de tantes decepcions, una rere l’altra, només la fe semblava raonable.
Finalment, l’arribada al punt on ara em trobo. Torno al punt en què estava abans que tot comencés, torno a ser la Marina que viu, senzillament amb normalitat, amb naturalitat, amb alegria i amb les dificultats pròpies de la vida, però l’aliment i el cos ja no són font de dolor… Torno a viure amb llibertat el dia a dia.
Ara fa més de dos anys, recordo el dia amb exactitud, que va sorprendre’m una veu des del més profund de mi mateixa dient-me “que tot s’havia acabat, que la malaltia ja no tenia sentit, que ja no em creia res del que havia estat creient durant tant de temps, que ja no necessitava estar prima ni necessitava menjar per gestionar el meu món íntim i emocional, que ja era una persona lliure…”
Aquell instant de màgia, que va sorprendre’m un dia, per dir-me que la bulímia ja no tenia lloc en la meva vida; aquell instant, estic segura, va ser conseqüència d’un llarg estudi, de la introspecció en la meva persona, de la dedicació amb paciència i amor a mi mateixa, del que vaig aprendre durant aquells anys a força de caure i caure, de tot el que em va ajudar.
Així doncs, animo a qui ho necessiti a ser pacient en les derrotes, a ser persistent en el tractament, a deixar-se ajudar, a tindre confiança en si mateixa, i a no perdre la fe, en què, de sobte un dia… Ens sentim altre cop còmodes en els nostres cossos i amables amb les nostres ànimes.
Marina
