L’anorèxia t’estanca lluny de la vida. Deixes de ser tu per empresonar-te als seus braços. T’aïlla de l’amor, del somriure, de l’alegria, de la menstruació, de la vida.
Sóc una víctima més que ha habitat al bressol de l’anorèxia durant cinc anys.
He lluitat contra la fosca veu de la malaltia,.
He batallat contra els meus pares àpat rere àpat.
He competit per tenir un cos excel·lent, una silueta perfecta com exigeix la societat.
He conviscut amb un caràcter fred, esquerp i irreal.
He combatut amb el mirall fins que m’hi reflectís les costelles ben pronunciades.
M’he encontrat amb els ulls fogosos de la mama que m’injectaven una dosis de reflexió.
Tot el que semblava un joc força entretingut, va acabar convertint-se en una addicció. Una flagellada diària, un amoïnament setmanal i una opressió mensual.
Jo no era així, l’anorèxia m’hi va fer tornar.
Blanca
