En els moments difícils torna el record. Reminiscència del que, estant absolutament equivocada, només em va generar sofriment.
En els moments difícils ressorgeix en la memòria el vòmit.
La creença que, tot i errònia, va ser ferma i insistent en un passat. La il·lusòria solució per desfogar-me, relaxar-me, dormir, desaparèixer. La conducta equivocada que va perpetuar amb més força el trastorn. La resposta a una ment que diu “no puc més”, “em fa mal”, “no sé què fer”, “tinc por”…
La imatge mental del vòmit em desconcerta i m’atordeix. Em sobta i m’agafa desprevinguda, perquè és una sensació llunyana ja, gairebé oblidada i que no té cabuda en el meu dia a dia. Puc contar breument les vegades que ha intentat ressorgir en els últims anys. Ràpidament, en qüestió de segons, desapareix. Ja no és una possibilitat. És només un mal record.
Actualment, els meus recursos emocionals són molts més dels que eren abans, i encara que, la vida no és fàcil i em continuo trobant amb dificultats; ara, puc parar, agafar aire i sentir la tranquil·litat dins meu.
Ara, el meu cos és el meu aliat i no a qui fer-li mal o a qui rebutjar.
Ara, quan succeeix quelcom que em sembla no poder suportar, el lloc on acudir, on estar protegida i tranquil·la és el meu pit i la meva ment. L’autoconeixement m’ha dut on sóc. Crec ser fidel al qual penso, sincera i vital. El pols que em mou és un cor bondadós. Per tant, la culpa s’esvaeix i en el seu lloc apareix l’autoestima, la valoració, l’acceptació de tot el que sóc, també de les meves mancances i dificultats. Faig les coses el millor que puc, n’accepto el resultat i intento millorar-lo en un futur. He après a saber el que necessito i saber on busca-ho, sé també que dins meu ho puc trobar.
Sé estar sola. Sé estar trista. Sé tindre por. I no em fa por.
La tristesa marxa si ens obrim a la vida. I nosaltres som els nostres aliats. Perdonar-nos, acceptar-nos, escoltar-nos, respectar-nos, abraçar-nos, ser el nostre sosteniment, el nostre refugi, la nostra força.
Entendre que no ho podem controlar tot, que no podem agradar a tothom, acceptar amb serenitat la llibertat que cadascú té, la nostra i també la dels altres. Donar espai, no jutjar, no posseir, no controlar, no crear-se expectatives.
Només retornar al nostre pit, respirar serenament i gaudir de la tranquil·litat que ens donen les parets del nostre cos, la nostra llar.
Marina
