Recentment, vaig veure a una companya amb qui feia temps que no parlava. I vaig compartir amb ella les cabòries que sovint em turmenten. Ves per on, em respon dient que el que a mi em passa, també li passa a ella, fent-me sentir automàticament millor pel simple fet de saber que no estic sola. Maleïda tendència a aïllar-me i fer-me mala sang, quan la gent en realitat estem desitjant compartir i que comparteixin amb nosaltres.
I això és el que vaig descobrir parlant amb ella:
Tota la santa culpa i etern retret que dirigeixo contra la meva persona, no és més que la espurna, el motor que un dia va activar l’odi contra el meu cos i conseqüent trastorn alimentari. Un cop superat aquest, de ben segur ens centrarem en ser la mare perfecta i amb una mica de sort, quan accepti la impossibilitat d’aquest objectiu, doncs prendrà qualsevol altra forma ridícula del tipus: haig de caure bé a tothom, a partir d’ara organitzaré el meu temps súper eficientment o què sé jo, escriuré un post commovedor aquesta setmana.
Doncs no, ni m’he organitzat, mitja comunitat de pares i mares del cole no em suporten i el meu post és lluny de commovedor, però estic agraïda, i molt, a l’atenció que em va oferir la companya durant aquella conversa, gràcies a la qual, ara mateix m’importa tres pitos ser la millor en res. Bueno sí, en saber riure de mi mateixa una mica més i en seguir compartint…
Verònica
