Ara vull que sigui cap de setmana per compartir-lo amb ells, els meus pares i la meva germana. M’agrada quan el papa s’enfada perquè no pot sentir les notícies de tant fort que riem. M’agrada que ens enfadem per qui s’acaba les molles de la bossa de patates. M’agrada que ens mofem de qui té el cul de cirera o els pits massa petits. M’agrada que ens tibem dels cabells per trobar qui s’ha acabat el pot de nocilla. M’agrada atrevir-me a dormir amb la meva germana i abraçar-nos durant la nit. M’agrada parlar amb la mama sense amagar-me de res. M’agrada anar al cotxe del papa sense perquè ara em mira amb uns ulls pletòrics. I és que cada un d’aquests detalls s’havia perdut. Junts formem una família de la qual he estat cinc anys sense formar-ne part.
M’agrada quan se’ns escapa el riure per sota el nas i com de reüll veig la mama que es mira el papa i somriuen altra vegada. M’agrada poder mirar una pel·lícula una tarda de diumenge, tapada amb una manta i amb un bol de crispetes a la falda. M’agrada haver retrobat els gustos, l’àcid de les fruites, el dolç de la xocolata, l’amarg dels vegetals verds i el salat dels fruits secs.
I és que ara començo a viure la meva adolescència. Fins i tot, algun cop la mama m’ha hagut de treure la rajola de xocolata dels dits, cosa que mai m’hagués imaginat que passaria. Ara puc dir-li que no vull pa perquè no em ve de gust sense que s’enfadi, o dir-li que me’n posi dues de llesques que les vull sucar al fricandó.
I és que ara sóc la Blanca que he de ser, amb una experiència més a la motxilla però blindada perquè no es torni a repetir. I és que un cop et desfàs de l’anorèxia, què més pot fer-te por?
Blanca
