Com cada nit, m’acostava a l’armari, agafava l’escaleta de darrere la porta i la posava arran de paret per enfilar-m’hi. Cada esglaó que pujava es feia més feixuc, m’allunyava cap a la soledat. Quan de puntetes ja resseguia l’Óssa Major amb la punta dels dits, ofegava les llàgrimes i recolzava el mentó al vidre. Les estrelles s’havien compromès a guardar-me les paraules que confessava al cel.
Necessitava poder refugiar-me i posar un nord a la meva brúixola. Potser si obria l’armari d’on penjaven els vestits i les camises de fil, i m’abrigava amb aquella camisa fosca, sense estampats, encara per estrenar, m’escalfaria. Sense temor, cordaria botó a botó una Amanda malalta.
Arraulida damunt l’escala, amb els ulls clucs, vaig figurar tancar la porta fent-la espetegar. L’Anorèxia m’esperava, viuríem en aquella habitació de parets blanques, sense ningú més. Era de rajola freda, amb un sostre més aviat baix i una finestra vestida d’una persiana veneciana. Però no hi havia pas de tot, sols l’essencial per entretenir-me, un llapis de carbó, fulls de colors i llibretes de totes mides, una manta de ganxet per si feia fred i una cadira de fusta d’alzina per si em cansava.
Sense obrir els ulls, seguia reclosa en aquelles quatre parets. Poc a poc, el meu caràcter va capgirar-se, més esquerpa i distant, tot m’irritava. Sobrevivia morta de fred, vestida de tristesa amb els llavis pelats, les ungles morades, i els ossos ben marcats. La cara disfressada d’uns pòmuls pàl·lids i unes dents massa grans per un cos tan prim. La pell seca, sense acne i amb més pèl del compte per combatre el fred. Fins i tot havia perdut l’atracció sexual. Però me l’estimava, formava part de mi, pensàvem i reflexionàvem juntes, era única al seu costat. A més, redactàvem cartes pels veïns, les doblegàvem en avions i les fèiem volar fins a qualsevol finestró mig obert. Si aconseguia arribar al món des d’aquell racó, per què calia sortir-ne?
Quan el sol es ponia, algú trucava a la porta, era la mama. Apareixia amb una caixa farcida de plats per fer-me augmentar de pes; un bol de pèsols amb pernil, tres salsitxes, llesques de pa, un plàtan i aigua, molta aigua. Aquell vespre, en obrir la finestra per eixugar-me la suor després de cremar el sopar, vaig abocar el cap i vaig entreveure un feix de cartes atrapades als estenedors. Per què estava allà tancada escrivint cartes que no llegia ningú? L’alè de l’Anorèxia em tenia massa lligada a ella, era esclava de la seva veu. Havíem enterrat massa secrets juntes en aquella habitació de parets blanques.
Sota la tènue llum de les estrelles, vaig tornar a obrir els ulls. Sense fer soroll, vaig baixar cada esglaó notant com desembolicava les llàgrimes contingudes. Vaig guardar l’escala i vaig córrer a l’armari d’on penjava la roba per arreglar. Però no vaig abrigar-me amb la camisa, sinó amb el vestit vermell de la mama, l’havia deixat per a mi. Vaig apropar-me’l al pit i amb el cap cot vaig olorar-lo, encara desprenia el seu perfum. En silenci, vaig descordar la cremallera, primer vaig posar un braç i després l’altre, fins a pintar-me el cos de vermell fins els peus.
– Per fi has arribat Amanda, has deixat adormida aquella criatura que has sigut fins ara, i des de fa uns minuts, just quan has arribat, t’he regalat aquest cos de dona tan meravellós.
En sentir aquesta veu, vaig pensar que l’Anorèxia m’havia perseguit, però en girar-me vaig veure que només havia estat la veu de la felicitat.
Blanca
