Aquest escrit és un petit homenatge a la meva companya blocaire qui, just la setmana passada va publicar el relat d’una vivència pròpia. Abans de la publicació, humilment ens deia que l’escrit no era cap meravella i que havia sigut difícil ser sincera (per la duresa de l’experiència viscuda). Llavors vaig llegir l’article. El primer que vaig dir-li, és que no només era una meravella pel coratge i l’honestedat de sincerar-se sobre l’experiència d’una relació abusiva, sinó que les seves paraules mereixien ser publicades també en un bloc que ofereixi suport a les dones víctimes de les diverses formes de violència de gènere existents.
També vaig admetre-li una altra cosa. Que jo també vaig viure una situació pràcticament idèntica. Tenia vint-i-un anys i crec que és important esmentar el fet que aquella nefasta i més destructiva relació de parella que mai he tingut va tenir lloc precisament quan el meu pes va arribar a un dels punts més baixos. Quina paradoxa! Suposadament la meva versió més prima i transparent hauria d’haver-me aportat felicitat absoluta… i res més lluny de la realitat. Quan menys m’estimava a mi mateixa, més baix era el llistó d’estimació i respecte que jo posava vers la meva persona.
La companya descriu la vergonya i la culpa d’accedir a tota mena de demandes i desitjos d’algú més gran que tu quan tot just estrenes la vida com a adult. Aquest seria un fet totalment insuportable per a mi si amb el temps no hagués entès que lluny de predisposar-me a viure un seguit de relacions similars, poc a poc m’ajudaria precisament a establir les bases del que una relació NO ha de comportar.
És la primera vegada que escric sobre aquesta relació. Dono gràcies a la companya per haver tingut el valor de fer-ho primer i despertar el mi el desig de fer-li costat en aquest tràngol. Encara tinc una mica de por, encara no he pronunciat el seu nom em veu alta més de dos o tres vegades en els darrers vint anys. Mai vaig plantar-li cara, simplement vaig fugir.
Què faria si el tingués davant? Potser me’n adonaria que, al igual que vaig erròniament idealitzar un cos molt prim com el sentit principal de la meva vida i garantia d’èxit, molt possiblement veuria a aquesta persona amb els ulls d’una dona forta i viscuda i me’n adonaria que aquell monstre poderós que havia fabricat a la meva ment no és més que un homenet que convertia les febleses dels altres en la seva felicitat.
Verónica
