Han passat coses últimament. Coses d’aquelles que de ben segur anys enrere m’haguessin fet trontollar. Fragments viscuts que hagués considerat dificultats, maldecaps, una pedra en la sabata.
M’observo. Estic tranquil·la. M’he consolidat com a propietària de les meves emocions i no em defenc, tampoc carrego contra ningú, ni tan sols contra mi mateixa. Torno a observar. Identifico els meus impulsos. M’aturo. Reflexiono i procedeixo lentament…
Quan ha passat la tempesta, quedo xopa i despentinada, però l’onada no m’ha tombat i em mantinc en peu. És en aquest precís moment quan recordo els anys a la deriva i sento que he crescut. Perquè no he reaccionat, he observat. Perquè no he cridat, he escoltat. Perquè lluny de retreure’m, m’he tingut en compte.
I ara asseguda a la sorra, enmig del silenci, contemplo la calma que tant desitjo. Ni rastre del vent, sols la suau brisa que desperta els meus sentits i em recorda que res és tant bo ni tant dolent i que jo, només estic aquí una vegada.
Verònica
