Fa setmanes que se la mira amb l’angoixa de la incertesa. No sap ben bé què ha d’esperar, a qui preguntar ni què més buscar per internet. Abrumada per la sospita que cada dia que passa li confirma que sí, que els hi ha tocat de ple, s’enreda de nou en l’esperança que quan sigui l’hora de sopar la Mònica segui a taula i no comenci a escampar la verdura pel plat, que no aprofiti per amagar la mongeta a les mànigues del pijama mentre ella va a la cuina per girar el peix i que faci veure que s’eixuga amb el tovalló de paper per escopir-lo. Lliga caps, una més: perquè no fas servir el tovalló de roba com hem fet sempre? I a la Mònica tot li sona a retret, a trampa i respon amb la mirada: mama em vull morir. I se li fa un nus a la gola quan posa la rentadora i troba les restes de menjar a les mànigues del pijama, i a les butxaques. La setmana passada quan va marxar cap a l’institut va revisar-li “el santuari”, no s’imaginava que s’hagués hagut de veure mai en aquella tessitura, com si li busqués drogues, necessitava indicis alguna cosa que li donés prou valor a enfrontar-se a aquells 18 anys plens de ràbia i de desencís. Res, no va trobar, res. A cada mala resposta de la Mònica pel que fa al menjar, a que s’hagi mogut un gerro de lloc o no tingui les galetes de fibra, sense sucre fetes amb farina d’espelta sense conservants, a cada mala resposta, s’enfonsa més i més en la culpabilitat de no saber acabar de reconèixer què ha fet malament per mirar la seva filla als ulls i que li digui: mama, em vull morir. Per la seva banda, la Mònica es fa creus de com sa mare és incapaç de no deixar-la estar, però de no deixar-la estar en res, ni amb el què menja, ni com es vesteix, que si amb qui surt i tot el puto dia vigilant, joder, que ja sap el que ella ara mateix necessita i està avorrida, cansada i farta. Tot alhora, tu. I sí, què passa? Vol estar prima, algun problema? Les ties que molen són les primes, les que tot els escau bé i agraden als tios i ella no vol ser mediocre i divorciada com sa mare, abans, i sobre tot quan està amb ella voldria morir-se.
La Mònica i la seva mare viuran juntes la malaltia fins que gosin posar-li nom, cadascuna el seu, l’una fent-se conscient de que té un problema i que és tan natural com estar en un període de malaltia, l’altra haurà de fer tots els papers de l’auca: ser-hi sense que se la vegi, oferir la seva presència sense envair el seu espai, confiar sense reserves i sense esperar honestedat a canvi, ser els seus ulls però no per vigilar sinó per acompanyar-la pel camí més pla, mil coses que podria dir i que es desmunten per minuts quan la malaltia ataca sense miraments i no entén de planificacions, paciències ni bons propòsits. Segurament la part més complicada és que la Mònica es reconegui com a afectada per un TCA, que ella mateixa faci el “clic” i digui “prou, ajudeu-me”. Avui he tornat a parlar amb la mare de la Mònica i li he donat el telèfon i el correu de l’ACAB, va perduda amb els centres de tractament, necessita saber detalls de la malaltia, se m’ha acudit dir-li que parli amb la seva filla, que les paraules li desmunten la força a la por i a la vergonya, que no intenti convèncer-la de res però que sàpiga que hi és com a mare, per si de cas en algun moment decideix que vol deixar de morir-se. Que insisteixi i es repeteixin les dues que l’anorèxia i la bulímia no són culpa de ningú però responsabilitat de tots i això comença per intentar transmetre als nostres la seguretat i el respecte cap a ells mateixos, i això és llarg, i es fa cada dia a qualsevol hora i al final t’acaba arrelant a la vida.
Ester
2 comments for “mama, em vull morir”