El set de gener vaig reiniciar la marató. Aquesta, la meva, no es compta amb quilòmetres ni centímetres i molt menys amb grams ni amb temps. Es tracta d’agafar el ritme i anar fent, que no fos ara que fes l’arrencada del cavall i la parada de la burra.
Estic de canvis: em vull prendre la vida d’una altra manera i això suposa fer modificacions en el meu entorn d’ubicació, laboral, familiar i d’amics. Què passa? Doncs que se m’acumulen les inseguretats i els dubtes i apareix l’angoixa en les seves múltiples manifestacions, les que sé interpretar i les sibil·lines que em transformen el caràcter i la manera de fer. Abans dels Nadals ja vaig veure que els meus ànims anaven de baixa, em sentia cansada i amb ganes d’estar sola però no per gaudir de la solitud sinó per evitar el contacte amb els demés tot plegat ho vaig posar al sac dels sentiments negatius que penso que tindré quan a les reunions, el menjar, és el convidat principal i després no passa res…res!!!
Ho noto, per dins se’m mou el TCA i per això he començat la marató. Sé que estic preparada per enfrontar aquesta cursa per llarga que sigui perquè m’he entrenat a diari, amb els millors especialistes (si més no amb els que més confiança he tingut) i tot i que ara fa una bona pujada vaig notant que tinc força i recursos i que cada vegada més sovint del que m’espero em trobo punts d’avituallament que ni que només siguin un somriure o una abraçada em donen ales i ganes per seguir endavant.
La meva pitjor enemiga és i ha estat sempre la immediatesa amb la que vull aconseguir les coses. Conseqüència directa n’és el nivell d’ansietat que em bloqueja la raó i ja no sé per on he d’anar, quedant a mercè i donant-li via ample a la malaltia per a que ataqui al seu gust.
Traïdora i amb males arts mira de reocupar l’espai perdut però ara aquest espai està omplert de “les meves coses” de tot el que em vinc treballant cada dia als entrenaments, està omplert del meu “jo” més fort i en el que hi crec, de sentiments bons i dolents però tots imprescindibles per viure “la meva vida”.
Ja no hi caps, perquè en aquesta marató que mai no s’acaba he après a córrer ara que ja no em cal fugir de res.
Ester
(tinc dorsals de sobra)
